(POWER-POINT…Clicar)

PARENOSTRE    (clicar)

TOT SOLS

Cerqueu i trobareu.

Hi ha qualque cosa que no es diu quan s'estudia la crisi religiosa del nostre temps. Uns s'allunyen de la religió, altres la redueixen a mínims, altres viuen una fa apagada. Tot això es dóna sense que les persones es plantegin de manera conscient quina actitud adoptar davant Déu i perquè. Actuen així sense criteri ni punts de referència.

A banda, podem observar que sovint es parla de Déu com “de nom”. No hi ha experiència personal. S'oblida, com diu W. Scmidt que “la religió només es pot captar de veres des de dintre”, tenim doncs el perill de parlar d'ella “com parlaria un cec dels colors”.

La fe en Déu es pot debilitar o apagar de moltes maneres, però hi ha un camí per revifar-la: l'oració personal. Aquest “posar-se davant Déu” en silenci i a soles. Ningú que hagi tornat a Déu ha deixat de sentir-lo com amic en el pregon del son esser. La fe es desvetlla quan la persona invoca Déu, el cerca, el crida, l'interroga, el desitja. Déu no s'amaga al qui així el cerca. Més encara. Està ja present en le recerca.

En aquesta oració personal es dóna “una certa ruptura de nivell” que permet al subjecte viure una experiència diferent, que està més enllà d'altres vivéncies centrades en l'utilitat, la possessió, l'interés econòmic, que formen la vida ordinària. En aquesta oració, la persona “es col·loca davant Déu”. Això és decisiu. El cor de tota religió. Qui ho ha conegut acaba i diu com Job: “Jo només et coneixia d'oïda, però ara t'he vist amb els meus ulls”. (Job 42, 5)

No oblidem les conegudes paraules de Jesús: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, 10 perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren”. Hi ha molts camins per a trobar-se amb Déu, però cap tan decisiu com la pregària. La fe es desvetlla parlant a soles amb ell.

PARE  DEL  CEL  (clicar  sobre  imatge)

ADORACIÓ NOCTURNA     

Pregària amb Exposició del Santíssim a l'Església de Fartàritx

Dijous, 1 d’AGOST de 2019  Hora 20:30 h 

"Un creient que mai no prega no és creient"

La pregària és un dels temes més desenvolupats de l’evangeli de S. Lluc, tant pel que fa a l’oració que practica Jesús com per les recomanacions en les que el mateix Jesús insistia i remarcava.

Per què?

Perquè la pregària és essencial en l’experiència religiosa: essencial el demanar i essencial l’oferir. De manera que, amb tota raó, podem assegurar que la pregària és la pràctica més específicament característica de qualsevol forma de veritable religiositat.

Això explica que Jesús, tot i les seves crítiques a la religió oficial, fos un exemple constant en la pràctica de l’oració. Jesús es va enfrontar al Temple, als capellans, al culte oficial, a la Llei jueva, als rituals. Per això, els dirigents religiosos l’atacaren i van voler eliminar-lo. Però ningú no li va poder recriminar que no pregués. L’originalitat de Jesús és que per pregar no anava ni al Temple ni a la Sinagoga. Jesús pregava en la solitud, a la muntanya, al camp.

Per què és important la pregària?

És important perquè l’específic de l’experiència religiosa no està en les idees i veritats que ensenya sinó en les experiències que desvetlla. Demanar perquè som pobres i oferir bones obres.

Tot el que diuen les religions es refereix a aquest món. Encara que parlin de Déu, del cel, de l’altra vida. Tot això són paraules amb les que les persones religioses expressen la nostra limitació i l’anhel per a sobrepujar-la.

Doncs bé: la pregària és l’expressió més típica de manifestar la nostra experiència religiosa. Per tant, és el reconeixement humil de les nostres limitacions. I és, a la vegada, l’anhel de superar-les. Per això podem dir que un creient que mai no prega.—no és creient.

Doncs, què és?

És una persona amb una forta càrrega ideològica, orientada cap a un Déu imaginari i fantasiós. La veritable relació amb el Transcendent només es pot viure mitjançant el desig fecund, l’experiència quotidiana, l’anhel sincer, la recerca pura. Això és el que Jesús ens ensenya sobre la pregària.

És hora de què ens preguntem:

Quan i com preguem nosaltres? Quantes estones hi dediquem cada dia en concret? No es tracta de buscar fàcils excuses. Segur que les trobarem. Es tracta de comprometre’s davant de la pròpia consciència i davant de Déu. Primer: demanant el que necessitem i, segon: oferint el que tenim, és a dir: compartint generosament.