AVISOS 29-30 NOVEMBRE
A les col·lectes realitzades a les nostres Parròquies amb motiu de la jornada de l’Església Diocesana vàrem recaptar un total de 1.960’12 euros. Moltes gràcies per les vostres aportacions.
LES OBRES A L'ESGLÉSIA DE SANT PAU:
Del sopar fet a amb motiu de les festes de Crist Rei vàrem treure un benefici de 920 euros que, com sabeu han estat destinats a la Parròquia de Sant Pau que es troba en obres. Pels mateixos dies es varen rebre varis donatius que sumaren 305 euros. El total, per tant de les dues quantitats ha estat de 1.225 euros. Moltes gràcies una vegada més per la vostra participació.
ADVENT 2014
Us anuncio una bona notícia: l’Advent comença.
Mireu amunt, torqueu-vos els ulls, desperteu, albireu l’horitzó, perquè Déu vé.
Copseu el moment. Revifeu l’oïda per a escoltar el rum-rum, els crits, l’anunci de la Vida que neix.
En el sí de Maria, creix la llavor d’un món nou: el Fill del Déu encarnat, l’Emmanuel, Déu-amb-nosaltres.
Amb l’Advent llustreja l’esperança a l’horitzó, en el cor de tot creient; perquè dels cels plou la rosada de la justícia, de la pau i de l’amor. Déu s’h encarnat en una noia, filla d’Israel, a la qual totes les generacions anomenaran “Benaurada” perquè ha cregut en l’anunci de l’àngel.
Al fons, s’albira el NADAL: un Nadal gojós, íntim, fraternal, serè, pacífic, solidari.
Per a alguns també serà un Nadal superficial, trist, esquinçat, inclús violent, però sempre “casat”, unit a l’esperança. L’esperança, aquesta “nina” que roman en el més pregó de l’ésser humà, és la que ens manté ferms davant l’espera de que un món millor és possible.
L’Advent és “flama” d’esperança, “flama” ardent que travessa el gruix dels temps i les tenebres. Flama que il.lumina el camí del pelegrí vacil·lant, perdut en la cruïlla dels camins i del temps.
Advent, un camí solidari que dóna la mà a l’extraviat, al cansat; abraça el solitari i perdut; consola el trist, visita el malalt, l’estranger i el pres; dóna pa al famolenc i aigua a l’assedegat.
Advent es “casa”, s’uneix amb la Humanitat que té set de veritat, de justícia, de pau i fraternitat.
Advent, contingut de joia i bona nova: ¡Maria està “prenyada”! una gestació de tendresa i esperança l’acompanyen. ¡Déu visita el seu poble! Déu es fa un de nosaltres, per a fer-nos semblants a Ell. Esteu alegres, us ho suplico, esteu alegres, el Senyor és a prop i acampa entre nosaltres, donant-nos ésser fills de Déu. Isaïes crida: Caminem a la llum del Senyor. Prepareu els camins…
PRIMER DIUMENGE D'ADVENT
Preparar Nadal amb atenció constant i vigilància extrema. 1
diumenge d’Advent
1r diumenge d’Advent. Cicle B
Avui, primer diumenge d’Advent.
Què és l’Advent?
Són les 4 setmanes que dediquem a preparar el Nadal.
I, què és el Nadal?
El dia en què es recorda que Déu, en Jesús, es va fer present en la història humana.
Per això se’ns exigeix estar:
– atents
– i vigilants.
I, per què?
Perquè des de l’instant en què Déu entra en la història humana –mitjançant la persona i la vida de Jesús– en qualsevol moment pot passar el que no esperem.
De què es tracta?
La crida a la vigilància que hi ha en aquest evangeli és la conclusió del discurs que, segons Sant Marc, Jesús va pronunciar abans de la seva mort. En aquest discurs Jesús hi anuncia dues coses:
– Primera: La destrucció total del Temple, cosa que significa acabar amb la perversió del sagrat en els seus sacerdots, cerimònies i sacrificis.
– Segona: La caiguda del sol, de la lluna i de les estrelles que indiquen, segons els profetes, la ruïna dels grans imperis, els poders opressors de la humanitat.
Preparar el Nadal és, abans que res, estar atents al que la presència de Jesús desencadena en la història.
– Primer: una altra forma d’entendre i de viure la religió, no reclosa en el temple, sinó present en tota la vida.
– Segon: una altra forma d’entendre la política: no com un poder d’uns sobre uns altres –domini despòtic–, sinó com una responsabilitat compartida entre tots i al servei de tots.
Com vosaltres mateixos podeu apreciar això exigeix una atenció constant i una vigilància extrema.
És això el que hauria de comptar. No la comèdia dels aparadors, ni el negoci dels regals, ni les fartaneres de les festes.
Hem oblidat el veritable motiu de la festa de Nadal però, per vergonya nostra, ens queden les disbauxes i les indigestions.
Una Iglesia despierta
Las primeras generaciones cristianas vivieron obsesionadas por la pronta venida de Jesús. El resucitado no podía tardar. Vivían tan atraídos por él que querían encontrarse de nuevo cuanto antes. Los problemas empezaron cuando vieron que el tiempo pasaba y la venida del Señor se demoraba.
Pronto se dieron cuenta de que esta tardanza encerraba un peligro mortal. Se podía apagar el primer ardor. Con el tiempo, aquellas pequeñas comunidades podían caer poco a poco en la indiferencia y el olvido. Les preocupaba una cosa: «Que, al llegar Cristo, nos encuentre dormidos».
La vigilancia se convirtió en la palabra clave. Los evangelios la repiten constantemente: «vigilad», «estad alerta», «vivid despiertos». Según Marcos, la orden de Jesús no es solo para los discípulos que le están escuchando. «Lo que os digo a vosotros lo digo a todos: Velad». No es una llamada más. La orden es para todos sus seguidores de todos los tiempos.
Han pasado veinte siglos de cristianismo. ¿Qué ha sido de esta orden de Jesús? ¿Cómo vivimos los cristianos de hoy? ¿Seguimos despiertos? ¿Se mantiene viva nuestra fe o se ha ido apagando en la indiferencia y la mediocridad?
¿No vemos que la Iglesia necesita un corazón nuevo? ¿No sentimos la necesidad de sacudirnos la apatía y el autoengaño? ¿No vamos a despertar lo mejor que hay en la Iglesia? ¿No vamos a reavivar esa fe humilde y limpia de tantos creyentes sencillos?
¿No hemos de recuperar el rostro vivo de Jesús, que atrae, llama, interpela y despierta? ¿Cómo podemos seguir hablando, escribiendo y discutiendo tanto de Cristo, sin que su persona nos enamore y trasforme un poco más? ¿No nos damos cuenta de que una Iglesia “dormida” a la que Jesucristo no seduce ni toca el corazón, es una Iglesia sin futuro, que se irá apagando y envejeciendo por falta de vida?
¿No sentimos la necesidad de despertar e intensificar nuestra relación con él? ¿Quién como él puede liberar nuestro cristianismo de la inmovilidad, de la inercia, del peso del pasado, de la falta de creatividad? ¿Quién podrá contagiarnos su alegría? ¿Quién nos dará su fuerza creadora y su vitalidad?
José Antonio Pagola
1 Domingo de Adviento – B (Marcos 13,33-37)
