PREGÀRIA:
De pares a fills
La transmissió familiar de la fe és cabdal. No es tracta tant dels continguts mentals com dels afectes i actituds davant Déu i la vida. Els nens registren detalls gairebé inconscients. Per exemple, si a casa es valora més la informàtica o el futbol que la pregària.
Si volem de debò la felicitat dels fills, què millor que introduir-los en la bella història de l'amor de Déu, de la qual els pares són els primers testimonis. O no és així?
Santi Thió de Pol sj
COMUNICACIONS:
– La Col.lecta realitzada el passat cap de Setmana amb moriu del DOMUND ha estat a les nostres Parròquies = 5.185'42 euros.
– Dijous, 29 octubre a les 20'30 h.
Reunió amb els Catequistes
Vicari Episcopal per a l'Evangelització, Mn Antoni Vadell
– Presentació del " Nou Pla diocesà de Catequesi"
– Lloc.- Can Vallespir
DIUMENGE XXXº del Temps Ordinari:
Curarnos de la ceguera
¿Qué podemos hacer cuando la fe se va apagando en nuestro corazón? ¿Es posible reaccionar? ¿Podemos salir de la indiferencia? Marcos narra la curación del ciego Bartimeo para animar a sus lectores a vivir un proceso que pueda cambiar sus vidas.
No es difícil reconocernos en la figura de Bartimeo. Vivimos a veces como «ciegos», sin ojos para mirar la vida como la miraba Jesús. «Sentados», instalados en una religión convencional, sin fuerza para seguir sus pasos. Descaminados, «al borde del camino» que lleva Jesús, sin tenerle como guía de nuestras comunidades cristianas.
¿Qué podemos hacer? A pesar de su ceguera, Bartimeo «se entera» de que, por su vida, está pasando Jesús. No puede dejar escapar la ocasión y comienza a gritar una y otra vez: «ten compasión de mí». Esto es siempre lo primero: abrirse a cualquier llamada o experiencia que nos invita a curar nuestra vida.
El ciego no sabe recitar oraciones hechas por otros. Solo sabe gritar y pedir compasión porque se siente mal. Este grito humilde y sincero, repetido desde el fondo del corazón, puede ser para nosotros el comienzo de una vida nueva. Jesús no pasará de largo.
El ciego sigue en el suelo, lejos de Jesús, pero escucha atentamente lo que le dicen sus enviados: «¡Ánimo! Levántate. Te está llamando». Primero, se deja animar abriendo un pequeño resquicio a la esperanza. Luego, escucha la llamada a levantarse y reaccionar. Por último, ya no se siente solo: Jesús lo está llamando. Esto lo cambia todo.
Bartimeo da tres pasos que van a cambiar su vida. «Arroja el manto» porque le estorba para encontrarse con Jesús. Luego, aunque todavía se mueve entre tinieblas, «da un salto» decidido. De esta manera «se acerca» a Jesús. Es lo que necesitamos muchos de nosotros: liberarnos de ataduras que ahogan nuestra fe; tomar, por fin, una decisión sin dejarla para más tarde; y ponernos ante Jesús con confianza sencilla y nueva.
Cuando Jesús le pregunta qué quiere de él, el ciego no duda. Sabe muy bien lo que necesita: «Maestro, que pueda ver». Es lo más importante. Cuando uno comienza a ver las cosas de manera nueva, su vida se transforma. Cuando una comunidad recibe luz de Jesús, se convierte.
José Antonio Pagola
30 Tiempo Ordinario – B (Marcos 10,46-52)
Els crits dels desgraciats ens poden molestar.
Diumenge XXX de durant l’any
Josep Llunell
Jesús surt de Jericó camí de Jerusalem. L’acompanyen els seus deixebles i molta gent.
De sobte, s’escolten uns crits. Són els d’un pobre cec que arran del camí s’adreça a Jesús: “Fill de David, tingueu compassió de mi!”
Cec com era, no pot gaudir de la vida com els altres. Ell mai no podrà peregrinar fins a Jerusalem. A més, li tancarien les portes del Temple perquè els cecs no podien entrar en el recinte sagrat. Cruels ironies de la religió jueva.
Exclòs de la vida. Marginat per la gent. Abandonat pels representants de Déu, només li resta demanar compassió a Jesús.
Els deixebles i els seguidors s’irriten. Aquells crits els molesten, els crispen. Aquell pobre home molesta i pretenen fer-lo callar.
La reacció de Jesús és ben diferent. Perquè no pot seguir el seu camí ignorant el sofriment d’aquell bon home.
Fa que tot el grup s’aturi i fa venir el cec.
La raó és ben senzilla: el centre i la mirada del cor de Déu són els que pateixen, els que s’ho passen malament.
Per això, Jesús els acull i els hi brinda la màxima referència.
Els crits dels desgraciats ens poden molestar. Però no hi ha cristianisme de Jesús sense escoltar els que pateixen i fer-ne cas.
Estan en el nostre camí, ens els podem trobar en qualsevol moment. Molt a prop nostre o més lluny.
I, què demanen?
Demanen compassió i ajuda.
I l’única actitud cristiana és la de Jesús davant del cec: “Què vols que faci per tu?”
Som capaços de dir-ho i de fer-ho, nosaltres, això?
Què vols que faci jo per tu?
Vet aquí la gran pregunta!
Pregunta humana.
Pregunta cristiana.
Què vols que faci jo per tu?
