Vint-i-cinquè diumenge – Temps Ordinari
1. Jesús, al final de l'evangeli que acabem d'escoltar, ens ha dit aquestes paraules: "Ningú no pot servir dos amos". És una afirmació molt assenyada que ens ha de fer reflexionar.
Nosaltres, per tenir pau, per viure amb esperança, per ser cristians de debó, necessitem unitat interior. Qui té el cor i els pensaments dividits, no progressa, no viu feliç.
Tots portem dins una energia interior que hem de saber canalitzar vers una mateixa direcció, ,si no volem acabar destruint-nos a nosaltres mateixos. Perquè només hi ha una felicitat i una veritat: la que porta cap a Déu.
Per tant, la gran pregunta que ens planteja l'evangeli d'avui és: Quina orientació pren la meva vida?
2. Jesús completa la seva pregunta amb aquestes paraules: "No podem ser servidors de Déu i de les riqueses". Són dues coses incompatibles.
Evidentment, tots nosaltres tenim riqueses, és a dir, diners, qualitats, temps, influències… Tot això són "riqueses" que hem rebut del Senyor i que hem de saber utilitzar degudament.
Però, de vegades, som incoherents.
Les persones que tenen com objectiu de la seva vida viure bé, passar-s'ho bé, saben perfectament com han d'utilitzar tots els seus recursos per aconseguir aquesta finalitat.
Totes les seves energies, tot el seu temps, totes les seves qualitats s'orienten a guanyar diners o, com diuen, "a gaudir de la vida". Encara que aquesta actitud porti sempre a una buidor de cor, a una vida estèril, que no produeix autèntica felicitat.
Però, almenys, són coherents: utilitzem tots els seus recursos per aconseguir l'objectiu que consideren prioritari en la seva vida.
3. Nosaltres, en canvi, diem que volem ser fidels al Senyor que ens crida a estimar-lo i a estimar els altres i que ens crida també a anar construint un món més d'acord amb el seu pla.
Volem això perquè estem segurs que aquesta orientació de la vida és l'única que té sentit, que omple el cor i que ens porta cap a Déu, que és la font de l'autèntica felicitat. N'estem plenament convençuts d'això.
Però, llavors, la pregunta que ens podem fer és si som coherents amb aquest plantejament. És a dir, què en faig del meu temps, de les meves qualitats, dels meus diners? Em serveixen realment per acostar-me cap a Déu?
Cal reconèixer amb humilitat que sovint donem la impressió que l'objectiu de la nostra vida sigui el mateix que tenen els "homes del món", per dir-ho en frase evangèlica.
No som coherents. Diem que volem ser "servidors de Déu", però de fet, en la pràctica, som més aviat "servidors de les riqueses". Potser per això no acabem de trobar la pau interior: tenim el cor dividit.
4. Recordem, per acabar, aquella frase enigmàtica que ens diu Jesús: "Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva".
Semblen paraules enigmàtiques, però és molt clar el que el Senyor ens vol dir. Aquell administrador, que l'únic que li interessava era viure bé, va fer servir els diners per assegurar-se la vida.
Nosaltres, que el que ens interessa és l'amor i la vida de Déu, hem d'utilitzar les nostres riqueses per guanyar-nos l'amistatdels amics del Senyor. I aquests són, especialment, les persones necessitades, sigui d'ajut econòmic, de companyia o d'afecte.
Si dediquem el nostre temps, les nostre energies, els nostres recursos econòmics, als qui ho necessiten, llavors "Déu ens rebrà eternament a casa seva". Altrament, quedaríem fora.
A la llum de la Paraula de Déu que hem escoltat, tal vegada fora bo que sabéssim buscar algun moment de serenor, de silenci interior – perquè llavors se sent amb més claredat la veu de Jesús- i li preguntéssim que opina de la meva coherència.
I escoltem la seva resposta sense por. Les seves paraules no són mai portadores de tristesa, ni de desànim. Sinó de pau i d'esperança.
Reflexionem-hi.
DIUMENGE XXV del Temps Ordinari
COMUNICACIONS:
– Dimarts, 20 setembre EL BISBE Sebastià Taltavull, ADMINISTRADOR APOSTÒLIC, visitarà les Parròquies de Manacor.
– CELEBRARÀ L'EUCARISTIA a la Parròquia dels Dolors, a les 20'00 hores
**********
– Dimecres dia 21 hi haurà reunió informativa per presentar als pares interessats el projecte d’Emaús que oferim des de les nostres Parròquies com a procés de fe. Serà a Crist Rei a les 21 h.
Dijous dia 22 també a Crist Rei a les 9 de vespre, hi haurà una reunió informativa per presentar la doble modalitat de catequesi (tradicional i en família) als pares de primer curs.
*************
– Mossèn. Llorenç Galmés ahir vespre va caure i té el fémur romput; avui capvespre l’havien d’operar a l’hospital de Llevant. 16.09.16
+++++++++
*******
Doblers…
La societat que Jesús va conèixer era molt diferent a la nostra. Només les famílies potents de Jerusalem i els grans terratinents de Tiberiades podien amassar monedes d’or i plata. Els camperols sols arribaven a tenir qualque moneda de bronze o coure, de poc valor.
Molts vivien sense doblers, intercanviant-se productes en règim de pura subsistència.
Dins aqueixa societat, Jesús parla dels doblers amb una freqüència que sorprèn. Sense terres ni treball fixo, la seva vida itinerant de profeta dedicat a la causa de Déu li permet parlar amb tota llibertat. Per altra banda, el seu amor als pobres i la seva passió per la justícia de Déu el porten a defensar sempre els més exclosos.
Parla dels doblers amb un llenguatge molt personal. Diu espontàniament “diner injust” o “riquesa injusta”. Sembla que no coneix “diner net”. La riquesa d’aquells poderosos és injusta perquè ha estat ramassada de manera injusta i perquè la frueixen sense compartir-la amb els pobres i famolencs.
¿ Què poden fer els qui posseeixen aqueixes riqueses injustes ? Lluc ha conservat unes paraules curioses de Jesús… Si bé la frase pot resultar obscura per concisió, el contingut no es pot oblidar. “Jo us dic: Guanyeu-vos amics amb el diner injust per què, quan us manqui, vos rebin a les morades eternes”…
Jesús diu això als rics: “Useu la vostra riquesa injusta ajudant als pobres; guanyeu-vos la seva amistat compartint amb ells els vostres bens. Ells seran els vostres amics i, quan a l’hora de la mort els doblers nos us serveixen per a res, ells vos acolliran a la casa del Pare”. Dit amb altres paraules: la millor manera de “blanquejar” els diners injusts davant Déu és compartir-los amb els seus fills més pobres.
Les seves paraules no foren ben acollides. Lluc ens diu que “escoltaven aquestes coses uns fariseus, que estimen les riqueses, i se’n rigueren d’ell”. No entenen el missatge de Jesús. No els interessa sentir parlar de doblers. Només tenen cura per conèixer i complir fidelment la llei. Les riqueses són un signe de la benedicció de Déu.
Encara que estigui reforçada per una llarga tradició bíblica, aquesta visió de la riquesa com a signe de benedicció no és evangèlica. S’ha de dir en veu alta perquè hi ha persones riques que espontàniament pensen que el seu èxit econòmic i la seva prosperitat són el millor signe de que Déu està d’acord amb llurs vides.
Un seguidor de Jesús no pot fer el que sigui amb els doblers: hi ha una manera de guanyar diners, de gastar-los i fruir-ne que és injusta ja perquè s’oblida dels més pobres.
José Antonio Pagola
Alguna cosa greu deu fallar.
Diumenge XXV de durant l’any
Jesús ja era un home fet, un adult, quan Antipas va posar en circulació monedes fetes a la ciutat de Tiberíades.
Sens dubte, la monetització suposava un progrés en el desenvolupament de Galilea.
Però no va aconseguir promoure una societat més justa i equilibrada. Va resultar al contrari.
Els rics de la ciutat podien ara operar millor en els seus negocis.
La monetització els permetia atresorar monedes d’or i de plata que els proporcionava
–seguretat
–honor
–i poder.
Per això anomenaven a aquest tresor “mamona”, és a dir: diner que dóna seguretat.
Mentrestant, els pobres camperols només podien arreplegar unes poques monedes de bronze o de coure, de valor escàs.
Era pràcticament impossible en un poblet atresorar diner per a la seguretat personal i familiar.
Com sempre passa, el progrés donava més poder als que ja eren rics i enfonsava més als pobres.
Amb aquesta dinàmica no era possible acollir el Regne de Déu i la seva justícia.
Però Jesús no va callar: “Cap servent no pot servir a dos amos: es dedicarà a l’un i no farà cas de l’altre. No podeu servir a Déu i al Diner.”
Per tant, cal escollir. No hi ha alternativa.
La lògica de Jesús és evident, és aclaparant.
Si una persona viu dominada, esclavitzada pel Diner no pot servir a aquell Déu que vol una vida més justa i digna per a tots, començant pels més desgraciats, començant pels últims.
Les paraules de Jesús, necessàriament, varen sacsejar la consciència dels que l’escoltaven.
Per ser de Déu no n’hi ha prou de formar part del poble elegit ni de donar-li culte en el Temple.
Cal mantenir-se lliure davant del Diner i escoltar la crida de Jesús i treballar per un món més humà.
I com s’aconseguirà això?
Molt senzill: compartint amb els que més ho necessiten, el poc o el molt que tinguem.
Realment, fem això nosaltres?
Alguna cosa greu deu fallar en el cristianisme dels països rics quan som capaços d’afanyar-nos per assegurar i fer créixer més i més el nostre benestar, sense sentir-nos interpel·lats pel missatge de Jesús i pel sofriment dels pobres del món sencer, començant pels de la nostra ciutat.
Alguna cosa molt greu deu fallar quan som capaços de viure l’impossible: el culte a Déu i el culte al Benestar i a la butxaca o al Compte Corrent.
Alguna cosa greu i important deu fallar en l’Església de Jesús quan en comptes de cridar amb la nostra paraula i la nostra vida que no és possible la fidelitat a Déu i al culte a la riquesa, contribuïm a adormir les consciències, desenvolupant una religió burgesa i tranquil·litzadora.
És aquest el nostre cas?
Com pensem reaccionar?
Quins canvis ens cal introduir?
Sintetitzem:
Què és el decisiu, l’indiscutible que ens ensenya aquest evangeli?
–el refús radical de l’acumulació de béns i de riqueses.
Això és el que ens ha de quedar clar.
La sentència final que pronuncia Jesús no admet dubtes: “No podeu servir a Déu i al Diner.”
Si Déu s’ha encarnat, s’ha humanitzat, és a dir, s’ha fos amb lo humà, la sentència de Jesús afirma que l’acumulació de riquesa deshumanitza.
L’acumulació de riquesa
–destrueix la nostra pròpia humanitat
–ens fa insensibles
–ens endureix.
Això és el que, en definitiva, significa que no podem servir a Déu i al Diner.
Realment, ho tenim clar?
Realment, actuem en conseqüència?
