Sense perdre mai l’esperança.
És clar que el nostre món no va. Que hi molta injustícia i patiment. Que sembla que … mai ens en sortirem. O que sempre serà igual!
Potser també jo necessito dir-li allò de “fes-me justícia”. O necessito dipositar la meva foscor, la meva pena, la meva ira, el meu enuig… en algú que el rebi … i el transformi en servei, entrega, lluita, resistència…
Avui Jesús m’ofereix i em regala la pregària.
Ho necessito.
I reconec que necessito pregar sempre, sense defallir, per tal de sentir-me fill. Tremendament estimat. Necessito pregar per dir-li que l’estimo, malgrat jo ho dissimuli molt bé. Per demanar força. Per aprendre a mirar la vida amb la seva mirada…
Necessito reconèixer la seva presència i la seva veu. I escoltar-la.
Potser necessito captar tanta bondat en marxa. I tanta gent entregada. I agrair-la.
Necessito veure més enllà. Necessito acceptar el misteri que em sobrepassa.
Necessito oferir-me. Sentir la crida. Escoltar els gemecs del món. I eixugar el seu plor.
També necessito captar la bellesa. L’harmonia. La vida que empeny i s’obre pas.
Necessito omplir-me d’Ell. I buidar-me de mi. Vincular-me a d’altres.
Necessito mirar-lo per aprendre a estimar, a servir, a donar-me com Ell.
Necessito pregar sempre. Sense perdre mai l’esperança. Perquè Ell hi és.
DIUMENGE XXIX del Temps Ordinari
COMUNICACIONS;
CONCERT D'ORGUE
– Dissabte, 15 octubre, a les 12 hores (CONVENT)…
***********
****
El clamor de los que sofreixen
La paràbola de la viuda i el jutge sense escrúpols és, com tants altres, un relat obert que pot fer sorgir en els que escolten ressonàncies diferents. Segons Lluc, és una crida a pregar sense desanimar-se mai…, però és també una crida a confiar que Déu farà justícia als que li criden dia i nit…. ¿Quina ressonància pot tenir avui entre nosaltres aquest relat dramàtic que ens recorda tantes víctimes deixades injustament a la mà de Déu ?
En la tradició bíblica la vídua és símbol per excel·lència de la persona que viu sola i desprotegida. Aqueixa dona no té marit ni fills que la defensin. No té recolzaments ni recomanacions. Només té adversaris que abusen d’ella, i un jutge sense religió ni consciència a qui no li fa res el sofriment d’un altre…
El que demana la dona no és un capritx. Tan sols reclama justícia. Aqueixa és la seva protesta repetida amb fermesa davant el jutge: “Feu-me justícia”. La seva petició és la de tots els oprimits de la terra. Un crit que està en la línia del que diu Jesús als seus: “Cerqueu el regne de Déu i sa justícia”.
Cert és que Déu té la darrera paraula i farà justícia als qui li clamen dia i nit. Aquesta és l’esperança que ha encès dins els nostres cors Crist, ressuscitat pel Pare d’una mort injusta. Però, mentre arriba aquesta hora, el clam dels qui viuen cridant sense que ningú escolti el seu crit, no para.
Per a gran part de la humanitat la vida és una llarga nit d’espera. Les religions prediquen salvació. El cristianisme proclama la victòria de l’Amor de Déu encarnat en Jesús crucificat. Mentrestant, milions d’essers humans experimenten la duresa dels seus germans i el silenci de Déu. I, tantes vegades, som els mateixos creients els qui amaguem el rostre de Pare cobrint-lo amb el nostre egoisme religiós.
¿Per què la nostra comunicació amb Déu no ens fa escoltar el clam dels que sofreixen injustament i ens criden de mil maneres: “Feu-nos justícia” ? Si, quan preguem, ens trobem de veritat amb Déu, ¿per què no som capaços d’escoltar amb més força les exigències de justícia que arriben fins al cor de Pare?
La paràbola ens interpel·la a tots els creients. ¿Seguirem fomentant devocions privades oblidant als qui viuen sofrint? ¿Seguirem pregant Déu per a posar-lo al servei dels nostres interessos, sense que ens importin gaire les injustícies que hi ha en el món? ¿I si pregar fos precisament oblidar-nos de nosaltres i cercar amb Déu un món més just per a tots?
José Antonio Pagola
La pobra viuda no pot fer altra cosa que pressionar.
Diumenge XXIX de durant l’any
La paràbola és breu i s’entén més que bé.
Ocupen l’escena dos personatges que viuen a la mateixa ciutat.
Per un costat, un jutge al que li falten dues actituds considerades bàsiques a Israel per a ser humà:
“No tem Déu ni li importen les persones.” Avui, són molts i moltes els que viuen així.
És un home sord a la veu de Déu, indiferent a la sofrença dels oprimits i desvalguts.
Un cas extrem de pocavergonya judicial.
I, per l’altra banda, una viuda que és una dona sola, privada d’un bon espòs que la defensi i protegeixi
–no té cap suport social
–malviu indefensa del tot
–i totalment desemparada.
En la tradició bíblica aquestes viudes junt amb els orfes i els estrangers eren el símbol de les persones més indefenses i més desprotegides. Eren els més pobres entre els pobres.
La pobra viuda no pot fer altra cosa que pressionar, moure’s, reclamar els seus drets sense resignar-se als abusos del seu poderós adversari, el jutge pocavergonya.
Tota la seva vida es converteix en un crit: Feu-me justícia!
Durant un temps llarg, el jutge no reacciona, no es deixa commoure, no vol atendre aquell crit incessant.
Després, reflexiona i decideix actuar:
–Actua no per compassió ni per justícia.
–Actua per estalviar-se molèsties.
Si un jutge tan mesquí, tan pocavergonya i tan egoista acaba fent justícia a la viuda pobra i desemparada, Déu, que és un Pare compassiu, atent als més indefensos, ¿no farà justícia als seus elegits que el criden de nit i de dia?
La paràbola expressa un missatge de confiança
–els pobres no estan abandonats a la seva mala sort
–Déu no és sord als seus crits
–l’esperança resta oberta
–la seva intervenció final és segura. Però… no tarda massa?
D’aquí la pregunta inquietant de l’evangeli
–hem de confiar
–hem d’invocar Déu sense desanimar-nos
–hem de cridar que faci justícia als que ningú els defensa
Però, quan vingui el Fill de l’Home, ¿trobarà aquesta fe a la terra?
Cridem Déu pels pobres o pel nostre propi jo egoista?
¿Ressona en la nostra litúrgia el clamor dels que no tenen res
o bé només pensem en nosaltres mateixos, en les nostres egoistes conveniències?
Si fos així, no seríem ni cristians ni germans ni humans.
Què seríem?
Uns podrits egoistes.
