Interessant per a il·lustrar la "Jornada del DOMUND"
Pregó de Pilar Rahola a la Sagrada Família de Barcelona…
DEL PREGÓ…
…La seva resposta -"de no creient"- és que "la missió d'evangelitzar és també una missió de servei a l'ésser humà". Aquest servei té sentit perquè "el missatge cristià, especialment en temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar a ningú, sinó salvar a tothom"….
"veure Déu en cada gest d'entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen".
Deia la Isabel Solà, el 2011, en un vídeo blog per demanar ajuda per el seu centre de pròtesis:
"Us preguntareu com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L'única cosa que podria dir és que Haití és ara l'únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu".
No trobo paraules més intenses per descriure la força grandiosa de l'amor. He dit a l'inici d'aquest pregó que no sóc creient de Déu, i aquesta afirmació és tan sincera, com segurament trista. Estem tan sols davant la mort, els que no tenim Déu per companyia! Però sóc una creient fervent de tots aquests homes i dones que, gràcies a Déu, ens donen intenses lliçons de vida, apòstols infatigables de la creença en la humanitat. El Papa Francesc ha demanat, en el missatge per aquest DOMUND, que els cristians surtin de la seva terra i portin el seu missatge d'entrega, però no perquè els obliga una guerra, o la fam, o la pobresa o la dissort, com tantes víctimes hi ha al món, sinó perquè els motiva el sentit de servei i la fe transcendent. És un viatge cap al centre de la humanitat. Aquesta crida ens apel·la a tots, als creients, als agnòstics, als ateus, als que senten i als que dubten, als que creuen i als que neguen, o no saben, o voldrien i no poden. Les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de la pau, que ens donen esperança a la humanitat, cada vegada que sembla perduda..
*************
******
COMUNICACIONS:
– Dissabte i Diumenge Celabració del DOMUND
– La COL.LECTA de totes les Misses serà per aquest fi.
– LECTIO DIVINA – DIUMENGE 31 ORD. Cicle C
. Reunió a Ca Na Vallespina, 26 d’octubre 2016, 20’30
– Amb motiu de l’any Ramon Llull, divendres que ve dia 28 hi haurà una lectura dramatitzada de l’obra “Desconhort de nostra Dona”, dirigida i interpretada per Lina Mira i música original en directe de Jaume Compte. L’acte serà en el convent de sant Vicenç Ferrer a les 20’15 h.
Es farà un donatiu voluntari que serà destinat a Càritas. Vos recomanem la vostra assistència.
************
******
ELS JUSTIFICATS I ELS QUE ES JUSTIFIQUEN
Ningú vol identificar-se amb el fariseu. Fa lleig reconèixer que un ha pensat més d’un cop que és millor que els altres, que l’orgull li ha fet treure un somriure de satisfacció quan s’ha sentit superior a la resta, o pitjor, que n’ha donat gràcies dins el seu cor. “Jo hauria vist millor la situació”, “no sé perquè han triat aqueixa persona que ho fa tan malament”, “si em deixessin a mi ja veuríem com reorganitzava això de seguida”, “perquè no m’han donat aqueixa responsabilitat que si no… “fixa’t aqueix quin mal camí duu” … Molts raonaments amb els quals excusem la nostra enveja i manca de misericòrdia cap als altres per nosaltres sentir-nos reforçats . “Què som de bo, què solidari, què agradable”… Sortir guanyant sempre en les comparacions ens dóna gust i que se noti. Rebaixar els dons dels altres, donar més espai als nostres.
Pensem de manera ingènua que la pregària del publicà no és difícil. És suficient seure’s en els bancs del darrere i mirar en terra per desfer-nos d’aquest “costat-obscur” de la nostra personalitat que ens fa caminar un pam part damunt el trespol. ¡Què fàcil enganyar-nos !
Una pràctica molt comuna i universal de l’esser humà és la justificació. Argumentar el que sigui per tal de no reconèixer la nostra part miserable i la nostra fragilitat. Discursos i més discursos per a auto-convèncer-nos i convèncer de que som estupends. Tants esforços per no res. Impossible amagar la veritat tan simple com evident del que un és: un pobre pecador.
No. La pregària del publicà no és gens fàcil.
Amb dos personatges – un fariseu i un publicà – i una imatge eloqüent en la qual es veu l’actitud de cadascun en la pregària, Jesús ens posa davant el mirall de la nostra ànima; i ens anima a meditar sobre l’estupidesa de la prepotència i el bon judici de la humilitat:
– No es tracta de negar els dons que tenim, sinó reconèixer que no són nostres. A veure, ¿ què te fa ser tan important? ¿ que tens que no ho hagis rebut ? (1Cor 4,7). L’error del fariseu està en no reconèixer-se com a tal; en presentar-se davant Déu com a amo i senyor dels seus èxits.
– La vertadera humilitat ens anima a reconèixer amb senzillesa i transparència el que som. L’encert del publicà és reconèixer que creu que mereix quelcom quan en realitat no mereix res; presentar-se davant Déu com un pecador que només pot agrair el que li donen els altres.
Cadascun dels personatges es retrata a ell mateix en la manera de pregar. Perquè davant Déu es veu més clarament l’absurd de creure’s algú, i la humanitat de la humilitat.
DIUMENGE XXX del Temps Ordinari
Actitud justa…
Segons Lluc, Jesús adreça la paràbola del fariseu i el publicà als qui presumeixen de ser justs davant Déu i menyspreen els altres. Els dos protagonistes que pugen al Temple a pregar representen dues actituds religioses contraposades i irreconciliables. Però ¿ quina és la postura justa i encertada davant Déu ? Aquest és el fons de la qüestió.
El fariseu és un observant escrupolós de la llei i un practicant fidel de la seva religió. Es sent segur en el Temple. Resa dempeus i el cap ben alt. La seva pregària és la més bella: Una pregària de lloança i acció de gràcies a Déu. Però no dóna gràcies per la grandesa, la bondat o misericòrdia divines, sinó per lo bo i gran que és ell mateix.
De seguida falsedat es veu en aquesta pregària . Més que pregar, aquest home es contempla a ell mateix. Se conta la seva pròpia història plena de mèrits. Necessita sentir-se bé davant Déu i mostrar-se superior als altres.
Aquest home no sap que és pregar. No reconeix la grandesa misteriosa de Déu ni confessa la seva petitesa. Cercar a Déu per a enumerar davant ell les nostres bones obres i menysprear els altres és d’imbècils. Darrera aquesta pietat aparent s’amaga una pregària “atea”. Aquest home no necessita a Déu. No li demana res. Se basta ell mateix.
La pregària del publicà és molt diferent. Sap que la seva presència en el Temple està mal vista per tots. El seu ofici de cobrador és odiat i menyspreat. No té excusa. Reconeix que és pecador. Els cops al pit i les poques paraules que remuga ho diuen tot: “¡Oh Déu !, teniu compassió d’aquest pecador”.
Aquest home sap que no pot vanar-se. No té res per oferir a Déu, però sí té molt per rebre d’ell: perdó i misericòrdia. En la seva pregària hi ha autenticitat. Aquest home és pecador, però està en el camí de la veritat.
El fariseu no es troba amb Déu. Aquest cobrador, per contra, de seguida troba la postura correcta davant ell: l’actitud del qui no té res i ho necessita tot. No para ni a confessar amb pèls i senyals les culpes. És pecador i prou. D’aqueixa consciència brolla la seva pregària: “Teniu compassió d’aquest pecador”.
Ambdós pugen al Temple a pregar, però cadascun porta dins son cor sa imatge de Déu i com es relaciona amb ell. El fariseu enrotllat en una religió legalista: per a ell l’important és estar amb regla amb Déu i ser més observant que cap. El cobrador, per contra, s’obri al Déu de l’Amor que Jesús predica: ha après a viure del perdó, sense vantar-se de res i sense condemnar ningú.
– José Antonio Pagola
Ens tenim per bons, però no ho som.
Diumenge XXX de durant l’any
La paràbola de Jesús és prou coneguda. Un fariseu i un recaptador d’impostos pugen al temple a pregar.
Tots dos comencen la pregària amb la mateixa invocació: Oh Déu!
Però el contingut de la seva oració i, sobretot, la seva manera de viure davant d’aquest Déu és molt diferent.
Des del començament, Lluc ens ofereix la seva clau de lectura.
Segons ell, Jesús no pronuncià aquesta paràbola pensant en aquestes persones que, convençudes de ser bones i justes, donen per descomptat que la seva vida agrada a Déu i es passen els dies condemnant els altres.
El fariseu prega dret i tibat. Se sent segur davant de Déu:
–compleix tot el que li demana la Llei i encara més
–tot ho fa bé
–li parla a Déu dels seus dejunis i del pagament escrupolós dels seus delmes.
Però no li diu res de les seves obres de caritat, que no les fa; ni de la seva compassió cap als més desgraciats, perquè no la té.
Viu satisfet amb la seva vida estrictament religiosa.
Aquest home, aquest fariseu està segur i convençut amb la seva il·lusió d’innocència total i ho subratlla amb orgull: Jo no sóc com els altres –li diu a Déu, recolzant-se en els seus mèrits perquè ell fa el bé que els altres no fan.
El publicà i recaptador d’impostos entra en el temple però es queda endarrere: no mereix estar en aquell lloc sagrat entre persones tan, tan religioses!
No s’atreveix a alçar els ulls al cel cap aquest Déu gran i insondable.
Es colpeja el pit perquè sent de veritat el seu pecat i la seva mediocritat.
Examina la seva vida i no hi troba res d’agradable per oferir a Déu.
Tampoc s’atreveix a prometre res pel futur. Sap que la seva vida no canviarà gaire.
A l’única realitat que es pot agafar és a la misericòrdia de Déu, i li diu: Oh, Déu, tingueu compassió d’aquest pecador!
La conclusió de Jesús és revolucionària.
El publicà o recaptador d’impostos no li ha pogut presentar a Déu cap mèrit. Però, ha fet el més important: acollir-se a la seva misericòrdia.
Torna a casa seva transformat, beneït, justificat per Déu.
El fariseu, en canvi, ha decebut Déu. Surt del temple com hi va entrar: sense conèixer la mirada compassiva de Déu.
A vegades, els cristians pensem que no som com els altres.
L’Església és santa i el món viu en pecat.
¿Serem tan necis de seguir alimentant la nostra il·lusió d’innocència i seguirem condemnant els altres, oblidant la compassió de Déu envers tots els seus fills i filles?
Realment, que difícil resulta matar el fariseu que tots portem dins nostre!
Per què?
Perquè ens tenim per bons, però no ho som.
Què ens cal redreçar?
