SETMANA SANTA

 

PROGRAMA   SETMANA   SANTA

 

 

 


 

 

 

Programa acte 

 

 

Dissabte 24 de març se celebrà a l'Església del Convent de Sant Vicens Ferrer l'Acte Inaugural de la Setmana Santa.

La celebració s'inicià amb la fantàstica actuació des del Cor de les obres Popule Meus i Ave Verum Corpus, a càrrec dels membres de la Coral del Conservatori Superior de Música de Manacor, als que se sumaren alguns integrants de la Coral de Fartàritx.

A continuació pronuncià el sermó el coremer de 2018, Mn. Joan Bauzà i Bauzà, que fou rector dels Dolors i degà de la Seu. Des d'aquest enllaç es pot llegir el contingut íntegre del seu sermó, així com la presentació que en feu Mn. Andreu Genovart.

Acte seguit, la Banda de Música de Manacor interpretà un repertori que fou llargament aplaudit, i al que hagué d'afegir una repetició final a petició de l'entusiasmat públic.

 

 

 

 


* * * * * * 


 

 

HORARIS  SETMANA     SANTA    .-   MALLORCA

 

 

DIUMENGE   DE   RAMS 

 

Evangeli Mc 11,1-10
Beneït el qui ve en nom del Senyor
Lectura de l'evangeli segons sant Marc
Quan s'acostaven a Jerusalem, vora Betfagé i Betània, cap a la muntanya de les Oliveres, Jesús envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d'aquí al davant, i així que hi entrareu trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat encara. Deslligueu-lo i porteu-lo. Si algú us preguntava: Per què ho feu?, digueu-li: el Senyor l'ha de menester, i de seguida el tornarà aquí.»
Ells se n'anaren i trobaren un pollí fermat, fora, al portal d'una casa, i el deslligaren. Alguns dels qui eren allà els deien: «Què feu, que deslligueu el pollí?» Ells respongueren tal com els havia dit Jesús, i els deixaren fer. Porten a Jesús el pollí, el guarneixen amb els seus mantells i ell hi puja.
Molts estenien els mantells pel camí, i d'altres, ramatge que collien dels camps, i els qui el precedien o el seguien cridaven: «Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Beneït el Regne del nostre pare David, que està a punt d'arribar. Hosanna a dalt del cel.»
 
 

Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Marc

Is 50,4-7 Fl 2,6-11 Mc 14,1-15,47

1. L’Evangeli de la soledat.

Avui hem pogut contemplar Jesús acompanyat per les multituds, però també Jesús completament sol, a la Passió. Sí, la Passió que ens presenta sant Marc és la passió de la solitud. Jesús a poc a poc es va quedant cada cop més sol. Comença a casa de Simó el leprós, amb l’unció de la dona, on és acompanyat pels deixebles i altres… després el trobem al sant Sopar acompanyat ja només pels Dotze, tot seguit a Getsemaní amb Pere, Jaume i Joan… i finalment es queda Jesús a soles amb el que el traïa, i tot seguit queda ja completament sol.. Fins i tot fugint humiliantment com el jove que s’escapoleix deixant el llençol que el cobria…

L’evangeli de Marc, així, ens mostra un Jesús que es queda sol, completament sol.
Una de les pors de moltes persones és precisament la soledat. I és lògic, perquè les persones som éssers socials, fets per estar acompanyats, per relacionar-nos… i la soledat és un dels dolors grans que patim i del que tenim por les persones. Sentir-nos soles… especialment en els moments difícils….

Potser podem situar-nos avui al costat de les persones, que a la nostra societat, al nostre entorn, pateixen aquest sofriment tan gran que va compartir Jesús amb nosaltres: la soledat. La soledat especialment dura en els moments difícils de la vida.
En la Passió de Jesús el dolor principal potser no va ser només el físic, sinó el de l’abandó i la soledat… Puc veure poitser avui les persones que, com Ell, són també crucificades en la creu de la soledat? I acostar-me con no van saber fer els deixebles… en aquesta soledat està també Jesús mateix. Podríem afegir a Mateu 25, a la gran escena del judici, aquest punt: “estava sol, i em vàreu venir a visitar”..

2. L’evangeli del silenci

És cert també que, dins la seva brevetat comparada amb els altres evangelistes, sant Marc ens presenta un Jesús que queda completament en silenci. Silenciat. En els altres parla, amb uns o altres: amb el bon lladre, amb les dones, amb Joan i Maria… però a Marc Jesús queda en silenci. No diu una paraula. Tot és passivitat, tot és rebre dels altres: un judici injust, incomprensió, menyspreus, burles, violència gratuïta dels soldats, les mofes dels que passaven per allà quan estava ja a la creu… un evangeli duríssim, el de Marc, sense paraules que amoroseixin el patiment.

En mig d’aquest silenci de Jesús i de les paraules burlesques dels altres, només tenim el crit final de Jesús: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat”. Un clam esgarrifador del que se sent abandonat

Potser, ens podem preguntar, aquest silenci de Jesús prové del fet que tot està dit en el seu lliurament per amor de nosaltres? Potser ara Jesús parla des del silenci i de l’entrega per amor? Ens convida, potser, a que nosaltres també ens quedem en silenci contemplant Jesús en el seu lliurament que no mesura les conseqüències.


3. Però malgrat tot un evangeli d’esperança

El salm que Jesús inicia amb el esgarrifador clam: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”, no s’acaba en la desesperança. Al contrari, després de descriure terriblement els sofriments, entona en la part final un inesperat cant de lloança. Ho hem sentit, discretament, en el fragment que hem llegit: “anunciaré als meus germans el vostre nom, us lloaré enmig del poble reunit”…
Sí, el clam esgarrifador és només l’inici d’un sorprenent cant de lloança. Potser hi ha aquí una invitació a deixar-nos portar per allò inesperat, per una esperança inesperada… Potser aquí hi ha una llum que entrepassa per la porta tancada de l’abandonament, el silenci i el dolor… Potser amb aquest inici de salm, Jesús ens convida a saber que continua, i ens convida a continuar-lo tot sencer fins el seu cant de lloança final… Potser ens podem quedar també, en aquest relat de la Passió, amb el crit d’esperança de Jesús “is lloaré enmig del poble reunit”.
Que sapiguem que acompanyant Jesús en la seva passió, l’acompanyem també en la seva esperança. Déu farà la resta.
Que així sigui.

 

AMB ELS CRUCIFICATS

El món està ple d'esglésies cristianes presidides per la imatge del Crucificat i està ple també de persones que sofreixen, crucificades per la desgràcia, les injustícies, l'oblid: malalts mancats de cura, dones maltractades, vells ignorats, nins i nines violats, emigrants sense papers i sense esdevenidor. I gent, molta gent, enfonsada en la fam i la misèria.

Símbol carregat d'esperança és aquesta creu plantada arreu pels cristians: “memòria” punyent d'un Déu crucificat i record constant de la seva identificació amb tots els innocents que sofreixen de manera injusta dins el nostre món.

Aquesta creu, aixecada entre les nostres creus, ens recorda que Déu sofreix amb nosaltres. A Déu li fan mal la fam dels nens de Calcuta, sofreix amb els assassinats i torturats a Irak, plora amb les dones maltractades dia rera dia a ca seva. No sabem explicar l'arrel última de tant de mal. I, encara que ho sabéssim, no valdria gaire. Només sabem que Déu sofreix amb nosaltres i això ho canvia tot.

Però els símbols més sublims poden quedar pervertits si no sabem descobrir, un pic i un altre, llur vertader contingut. ¿ Què significa la imatge del Crucificat, tan present entre nosaltres, si no sabem veure marcats en el seu rostre el sofriment, la soledat, el dolor, la tortura, desolació, de tants fills i filles de Déu ?

¿ Quin sentit portar una creu damunt el nostre pit, si no sabem carregar amb la creu més petita de les persones que sofreixen al costat nostre ? ¿ Què signifiquen les besades al Crucificat, si no desvetllen en nosaltres afecte, acollida, apropament als qui viuen crucificats ?

El Crucificat desemmascara com mingú les nostres mentides i covardies. Des del silenci de la creu, ell és el jutge més ferm i mans de l'aburgesament de la nostra fe, de la nostra acomodació al benestar i la nostra indiferència davant els crucificats. Per a adorar el misteri d'un “Déu crucificat”, no basta celebrar la setmana santa; és necessari endemés apropar-nos un poc més als crucificats, setmana rera setmana.

 

 

DIJOUS   SANT…

Lectura primera Exode  12,1-8.11-14
El ritu del sopar pasqual

Lectura segona 1Corintis 11,23-26

Cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze,   anunciem la mort del Senyor

Evangeli Joan 13,1-15
Jesús demostrà fins a quin extrem estimava els seus
Lectura de l'evangeli segons sant Joan
Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d'aquest món al Pare. Ell que sempre havia estimat el seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava. Durant el sopar, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura. Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu: «Senyor, vós voleu rentar-me els peus a mi?». Jesús li respon: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després». Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus». Jesús li contestà: «Si no et rento, tu no ets dels meus». Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor, no em renteu només els peus: renteu-me també les mans i el cap». Jesús li respon: «Qui s'ha banyat només necessita rentar-se els peus; ja està net tot ell. I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots». Jesús sabia qui l'havia de trair; per això deia que no tots estaven nets.
Després de rentar-los els peus, quan s'hagué posat el mantell i assegut a taula, els digué: «Enteneu això que us acabo de fer? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet».
 

 

EL   GEST   SUPREM

Als creients – començant pel capellans – ens amenaça un greu perill. El de pensar que tot això que ens llegiran i ens predicaran.- ja ho sabem.

Però una cosa és saber-ho, tenir-ne notícia i una altra de ben diferent

-viure-ho

-comprometre’ns

-posar-hi el coll

I aquí fallem.

De seguida veurem perquè.

Hi ha, en aquest fragment evangèlic una realitat tan senzilla i exemplar com incomprensible i escandalosa.

Què és el senzill?

L’exemple d’humilitat, de servei i d’amor que Jesús dóna al deixebles en rentar-los els peus.

Què és l’incomprensible? Què és l’escandalós?

El que, de fet, s’amaga darrera d’aquest servei d’amor.

I és de gran importància entendre això últim.

Per què?

Perquè si no s’entén això, tot el relat es queda en gest pietós, en bon exemple com tants d’altres de la bona gent.

De què es tracta aquí?

Jesús li diu a Pere: “El que jo faig, tu no ho entens ara.”

I després diu a tots: “Compreneu el que he fet amb vosaltres?”

Queda ben clar que, segons el criteri de Jesús, el que allà va passar resultava difícil d’entendre.

A Pere, per exemple, no li entrava al cap. I era una realitat tan i tan important que Jesús li diu: “Si no et rento els peus, no tens res a veure amb mi.”

Què vol dir això?

Que la cosa era tan seria que allà es jugava el ser o no ser del que Jesús volia.


 

Jesús afirma que Ell és “el Mestre i el Senyor”, és a dir, el que segons aquella cultura

-té el control

-té el domini sobre els altres

-té l’autoritat per decidir.

El Senyor, designava l’amo i senyor dels criats i els esclaus.

Designava, l’Emperador.

Designava, Déu.

Doncs bé, l’incomprensible i l’escandalós és que Jesús en fer el que va fer aquella nit, en realitat, el que va dir va ser això: “Si el Senyor es posa als vostres peus, amb això vull dir-vos que per damunt de l’home, ni Déu!”

Per què?

Perquè Déu en Jesús s’ha fos amb l’ésser humà.

Conseqüència pràctica: el Déu de Jesús i la religió de Jesús és al servei de l’ésser humà, a tot el que és humà.

Només hi ha un camí per arribar a Déu.

Quin?

-arribar a l’home

-servir l’home

-estimar l’home, començant pels que necessiten més ajuda, perquè són els més desgraciats i els més oblidats.

En ells ens hi espera Déu.

Sabrem acollir-los?

No ens fem il·lusions, no visquem enganyats: si no els acollim amb el cor obert mai no trobarem el Déu real, el Déu autèntic, el Déu de la Redempció, el Déu cristià.

I si no trobem el Déu autèntic, què som?

-som unes nul·litats

-som uns ningú

-som uns renegats.

 

 

SETMANA SANTA  A  MALLORCA

 

DIVENDRES    SANT

Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Joan

 
Agafaren Jesús i l'encadenaren
C. En aquell temps, Jesús sortí amb els seus deixebles cap a l'altra banda del torrent Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia bé aquell indret, perquè Jesús s'hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Per això Judes prengué un destacament de soldats romans i alguns homes de la guàrdia del temple, que li havien proporcionat els grans sacerdots i els fariseus, i se n'hi anà. Venien amb llanternes i torxes i tots armats. Jesús, que sabia prou tot el que li venia al damunt, s'avançà i els preguntà: + «Qui busqueu?» C. Li respongueren: S. «Jesús de Natzaret». C. Els diu: + «Sóc jo». C. També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. Així que Jesús els digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los: + «Qui busqueu?» C. Li digueren: S. «Jesús de Natzaret». C. Ell els respongué: + «Ja us he dit que sóc jo. Però si és a mi que busqueu, deixeu que aquests se'n vagin lliurement». C. S'havia de complir el que havia dit Jesús: «No n'he perdut ni un dels que vós m'heu donat».
Simó Pere es tragué una espasa que portava, atacà el criat del gran sacerdot i li tallà l'orella dreta. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere: + «Guarda't l'espasa a la beina. No he de beure el calze que el Pare m'ha donat?»…..   
 
SORTIDA   DE   LA   PROCESSÓ   DEL   DIVENDRES   SANT
 
     
 

Setmana Santa i Pasqua: Creu Viva

 

Jesucrist entregà la vida per una causa que no dura un any, ni la mort podrà devorar mai: per encomanar un tresor, el Regnat de Déu. L’amor no caduca ni s’oblida, resta sempre. Però el seu assassinat a la creu també donava a entendre que això era la fi: una creu seca i estèril.

Dos mil anys després, la creu segueix viva. No recordem aquell jueu només com si veneréssim un avantpassat insigne, sinó que per la fe hi hem vist a Déu mateix. La resurrecció, perspectiva de tots els evangelis, acredita que Jesús de Natzaret, l’Anyell de Déu que el va reproduir completament, després de morir segueix viu d’una nova manera, que tants creients han arribat a experimentar.

Aquestes setmanes per reviure la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús, deixem-nos penetrar per les fibres més íntimes de la nostre fe en Jesucrist. “Em trasbalsa la creu de tants oprimits i colpits en el món? Jesús, em fas creu viva per als altres? Com morir i ressuscitar pels meus germans?   

Sàpiguem   fer fecunda la  nostra  petita creu diària.”

 

 

(Un   xàvec   inoportú   obligà   a   fer   la   veneració   del   Sepulcre   dins   el   Temple   Parroquial)

 

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.