TEMPS DURANT L’ANY

 

PREGÀRIA:

Exercici de silenci

Per preparar-te per la pregària, neteja el cor i els sentits. Si el clima ho permet, surt al balcó o a la finestra i mira el cel una estona. Comprova els seus colors, i els seus canvis, les formes i els movimentes dels núvols; el suau moviment que provoca el vent que bufa, la llum que tenen totes les coses. Ara és la mirada, en altres ocasions posa tota l'atenció en un altre sentit: l'oïda, el tacte, el sabor d'un aliment… i respira, respira atentament.

 

 

 

DIUMENGE  20º   DEL  TEMPS   ORDINARI:

 

 

PREGÀRIA:

"Déu m'ha beneït!"

Quan desitgem que les coses surtin d'una manera però surten d'una altra, ens incomodem o fins i tot ens enfadem. Tanmateix no sabem si més endavant allò que semblava indesitjable pot acabar essent bo. Els meus pares es van conèixer fa més de seixanta anys al vestíbul de la Universitat de Barcelona quan anaven a recollir la nota de setembre de sengles exàmens que havien suspès. Sense fer apologia de la vagància, és lícit preguntar: i si un dels dos hagués aprovat el seu examen al juny?

Potser ens podem mirar els contratemps des d'un punt de vista diferent.

Un vespre de febrer vaig coincidir amb un company jesuïta a l'entrada del Centre Borja, la nostra comunitat. El company arribava content perquè a l'estació de Sant Cugat havia pogut agafar un autobús que li estalviava de caminar 15 minuts fins a casa. De fet, l'autobús anava retardat i per això ell l'havia pogut enganxar sortint del tren. El primer que em va dir en veure'm va ser: "Déu m'ha beneït permetent-me agafar l'autobús". Jo li vaig dir que potser Déu també l'hauria beneït si l'hagués fet caminar des de l'estació al Centre, perquè caminar és bo en molts casos – i també probablement en el seu cas concret.

Li deu passar a més d'un que s'alegra quan les coses surten tal com espera i s'entristeix quan no surten així. I una visió creient pot traduir aquestes situacions en termes de "benedicció" i "no benedicció". Però és bo relativitzar aquest tipus de plantejaments. En efecte, diu Teresa d'Àvila que de vegades plorem més per les pregàries de petició que han estat escoltades que per les que no ho han estat. Quanta gent deu haver pregat per arribar a temps a agafar un avió… que després s'ha estavellat! Quan era jove i treballava a IBM, Bill Gates va inventar un nou sistema operatiu i el va presentar al seu cap dins de l'empresa. Devia haver "pregat" perquè el cap acceptés la idea; però com que no la va acceptar, en Gates va haver de fundar Microsoft.

Aquesta mirada més ampla sobre el que ens passa demana una actitud confiada davant de la realitat. Les coses vénen com vénen (l'autobús ve o no ve), i no sabem si finalment serà millor que vinguin d'una manera o d'una altra. Tal vegada la resistència que ens genera l'esdeveniment inicialment incòmode hauria d'evolucionar cap a l'acceptació: ha vingut com ha vingut, doncs anem a treure'n el màxim de profit.  Perquè, com diu una dita oriental "Allò a què et resisteixes persisteix; allò que acceptes, es transforma". Es transforma de problema en oportunitat. Però aquesta transformació comença per la meva pròpia transformació: per la meva acceptació del fet que la riquesa infinita de la vida se'ns pot donar tant si inicialment ens bufa el vent a favor com en contra.

Uns versets del profeta Isaïes poden resultar suggeridors a aquest respecte:

"Diu el Senyor: ‘Les meves intencions no són les vostres,

 i els vostres camins no són els meus.

Estan tan lluny els meus camins dels vostres,

Les vostres intencions de les meves

Com el cel és lluny de la terra'." (Is 55, 8-9)

 

I una mica abans diu:

 

"Si m'escolteu, menjareu cosa bona

Tastareu amb gust el bo i millor.

Estigueu atents, veniu a mi.

Escolteu-me i viureu." (Is 55, 2-3)

 

Lo   decisivo es tener hambre

El evangelista Juan utiliza un lenguaje muy fuerte para insistir en la necesidad de alimentar la comunión con Jesucristo. Solo así experimentaremos en nosotros su propia vida. Según él, es necesario comer a Jesús: «El que me come, vivirá por mí».

El lenguaje adquiere un carácter todavía más agresivo cuando dice que hay que comer la carne de Jesús y beber su sangre. El texto es rotundo. «Mi carne es verdadera comida, y mi sangre es verdadera bebida. El que come mi carne y bebe mi sangre habita en mí y yo en él».

Este lenguaje ya no produce impacto alguno entre los cristianos. Habituados a escucharlo desde niños, tendemos a pensar en lo que venimos haciendo desde la primera comunión. Todos conocemos la doctrina aprendida en el catecismo: en el momento de comulgar, Cristo se hace presente en nosotros por la gracia del sacramento de la eucaristía.

Por desgracia, todo puede quedar más de una vez en doctrina pensada y aceptada piadosamente. Pero, con frecuencia, nos falta la experiencia de incorporar a Cristo a nuestra vida concreta. No sabemos cómo abrirnos a él para que nutra con su Espíritu nuestra vida y la vaya haciendo más humana y más evangélica.

Comer a Cristo es mucho más que adelantarnos distraídamente a cumplir el rito sacramental de recibir el pan consagrado. Comulgar con Cristo exige un acto de fe y apertura de especial intensidad, que se puede vivir sobre todo en el momento de la comunión sacramental, pero también en otras experiencias de contacto vital con Jesús.

Lo decisivo es tener hambre de Jesús. Buscar desde lo más profundo encontrarnos con él. Abrirnos a su verdad para que nos marque con su Espíritu y potencie lo mejor que hay en nosotros. Dejarle que ilumine y transforme zonas de nuestra vida que están todavía sin evangelizar.

Entonces, alimentarnos de Jesús es volver a lo más genuino, lo más simple y más auténtico de su Evangelio; interiorizar sus actitudes más básicas y esenciales; encender en nosotros el instinto de vivir como él; despertar nuestra conciencia de discípulos y seguidores para hacer de él el centro de nuestra vida. Sin cristianos que se alimenten de Jesús, la Iglesia languidece sin remedio.

José Antonio Pagola

20 Tiempo Ordinario – B
(Juan 6,51-58)

16 de agosto 2015

 

La qualitat de vida, segons Jesús.

Diumenge XX de durant l’any

 16 d’agost de 2015

Quan l’evangelista Sant Joan vol insistir i remarcar en una realitat d’importància decisiva posa en llavis de Jesús paraules que repeteixen, una i altra vegada, la mateixa idea amb diversos matisos.
Per exemple:
“Jo sóc el pa viu baixat del cel.”
“El que el mengi, viurà per mi.”
“El que mengi d’aquest pa viurà per sempre.”
Aquí s’està parlant de l’Eucaristia. Però no només d’ella.

L’afirmació bàsica i central és aquesta: Jesucrist és font de vida per tot aquell que s’alimenta d’Ell. 
En Jesús no hi trobarem cap doctrina, cap filosofia, cap religió fonamentada en una llei complicada. 
En Jesús ens trobarem amb algú ple de Déu i capaç d’alimentar el nostre anhel de vida i de vida eterna.

En les societats modernes es parla molt de qualitat de vida.
Desgraciadament, només es tracta de la qualitat d’algun producte més o menys especial. 
Ens sembla que la vida millora quan millorem
–el model del nostre cotxe
–la capacitat del nostre ordinador
–o la urbanització on vivim.

Però, tinguem-ho ben clar això: es pot tenir tota la qualitat de vida que ofereix la societat moderna o els nostres recursos econòmics i… no saber viure. 
No és gens estrany veure persones quin únic objectiu és omplir el buit de les seves vides omplint-lo
–de plaers
–d’excitacions
–de diners a dojo
–d’ambicions
–de poder, etcètera, etcètera.

Molts es dediquen, amb gran desfici, a omplir les seves vides de coses i més coses. Però, les coses són realitats mortes que no poden nodrir el nostre insaciable desig de viure. 
No és casual que vagi creixent el nombre de persones que no coneixen –ni de lluny ni de prop– l’alegria i el goig de viure. 

En què consisteix l’experiència cristiana?
L’experiència cristiana consisteix, fonamentalment, en alimentar el nostre viure de Jesús i en Jesús
–descobrint la força que Ell ens ofereix per a transformar-nos, pas a pas i dia rere dia. 

Jesús infon sempre un desig immens de viure i de fer viure. Un desig de viure amb més veritat, amb més coherència, amb més amor, amb més donació, amb més generositat. 
Hi ha una qualitat de vida que molts ignoren i desconeixen i que només la gaudeixen aquells i aquelles que saben i que volen
–viure amb la senzillesa i la sobrietat de Jesús
–viure amb la seva mirada atenta al sofriment humà
–viure amb el seu desig d’una vida digna per a tothom
–viure amb la seva confiança introntollable en Déu.

Som d’aquests, nosaltres?
Quina qualitat de vida valorem, nosaltres?
–la dels diners egoistes
–o la de la fraternitat generosa?

Quina qualitat de vida valorem, nosaltres

 

 

 

 


 

Esta entrada fue publicada en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.