AVISOS 29-30 AGOST
– El pròxim dimarts hi haurà reunió de la Comissió de l’àrea de catequesi del Consell Inter-parroquial. Serà a la Parròquia de Crist Rei a les 20 h. Es recorda a tots els membres d’aquesta àrea que pensin a assistir-hi.
– Les col·lectes del pròxim cap de setmana seran per a la conservació i manteniment dels nostres temples i per ajuda a eixugar el deute de les obres de la Parròquia de S. Pau.
DIUMENGE 22º del Temps Ordinari:
Millorem o repetim una rutina buida?
Diumenge XXII de durant l’any
30 d’agost de 2015.
Els cristians de la primera i segona generació recordaven Jesús no com un home religiós, sinó com un profeta que denunciava amb llibertat els perills i trampes de tota religió. I quins són aquests perills? La rutina per damunt de la vida.
Què era lo seu?
Lo seu no era l’observança pietosa sinó la recerca apassionada de la voluntat de Déu.
Marc, l’evangelista més antic i directe, presenta Jesús en conflicte amb els sectors més pietosos de la societat jueva.
Entre les seves crítiques més radicals cal destacar-ne dues:
–l’escàndol d’una religió buida de Déu
–i el pecat de la seva voluntat substituint-les per tradicions humanes al servei d’altres interessos.
Jesús cita el profeta Isaïes: “Aquest poble m’honora amb els llavis però el seu cor està lluny de mi. El culte que em dóna està buit perquè la doctrina que ensenyen són preceptes humans.”
Després, denuncia amb termes prou clars a on està la trampa: “Deixeu de banda el manament de Déu i us aferrisseu a la tradició dels homes.”
Vet aquí el gran pecat.
Una vegada hem establert les nostres normes i tradicions, les col·loquem en el lloc que només ha d’ocupar Déu.
No hem de passar per alt ni la més mínima prescripció, encara que vagi contra l’amor i faci mal a les persones.
En aquesta mena de religió el que realment importa no és Déu sinó un altre tipus d’interessos.
S’honra a Déu amb els llavis però el cor està ben lluny d’Ell.
Es pronuncia el Credo obligatori, però es creu en el que convé a l’egoisme cregut i petulant.
Es compleixen els ritus, però no hi ha obediència a Déu sinó als homes i a les seves estudiades i ridícules comèdies.
A poc a poc, lentament, anem oblidant Déu. I després oblidem que l’hem oblidat.
Empetitim l’Evangeli per no haver-nos de convertir o canviar massa.
Orientem capriciosament la voluntat de Déu cap al que ens interessa i oblidem la seva exigència absoluta d’amor.
Amb el temps, ja no trobem a faltar Jesús i, evidentment, ja no sabem què és mirar la vida amb els seus ulls.
Aquest pot ser avui el nostre pecat. Aferrissar-nos com per instint a una religió desgastada i sense força per a transformar les nostres vides i consciències.
I d’aquesta manera anem vivint i honrant a Déu només amb els llavis i de portes enfora.
Ens resistim
–a la conversió
–al canvi radical
–i oblidem del tot el projecte de Jesús.
I quin és el projecte de Jesús?
La construcció d’un món nou segons el cor de Déu.
I el cor de Déu no són
–els ritus
–les cerimònies
–les comèdies
–les rutines.
Mireu: l’honradesa, la bondat, la sinceritat, l’honestedat no neixen del ritual sinó del cor. Jesús ho afirma rotundament.
Què ens ensenya la vida?
La vida ens ensenya que hi ha gent, hi ha persones que es passen anys i anys observant escrupolosament
–rituals
–sagraments
–preceptes
–observances, però sabem que després de tants anys d’observances religioses i de fidelitat a les normes, la persona segueix tenint els mateixos defectes i misèries d’abans.
Què vol dir això? Això vol dir que la persona no s’ha transformat, no s’ha convertit, no ha canviat, no ha millorat. Simplement, la persona s’ha limitat a conservar la lletra del que està manat i ho fa d’esma i rutinàriament.
Què fem, nosaltres? ¿Millorem la conducta o repetim la rutina buida de veritable contingut?
Creats per l'Evangeli
per Josep Maria Solà
Durant aquest i quatre diumenges més anirem llegint, a la segona lectura, la carta de Jaume. Començarem aquest diumenge amb un fragment del primer capítol (Jm 1,17-18.21b.22-27). Un estès consens entre els estudiosos d’aquest text considera que cap dels Jaumes que apareixen en el Nou testament (el fill de Zebedeu, el fill d’Alfeu i el germà del Senyor) és l’autor d’aquest escrit. Les circumstàncies que viuen les comunitats, segons la carta, són d’un temps posterior a la mort de Jaume, el germà del Senyor, el que morí més tard. El que sí fa pensar és que comunitats judeocristianes en ambient grecoparlant tenien en gran estima l’autoritat de Jaume el germà del Senyor i es sentien unides, no només per delegats, sinó per escrits que fixaven l’estil de vida de les comunitats. La carta de Jaume és, doncs, una circular que pren la forma i l’estil d’una exhortació que recull dites tradicionals, instruccions, normes de conducta i amonestacions.
“Pare de les llums” o “Pare dels estels” (segons versió del temps litúrgic). És una expressió que, tal com la trobem aquí, no apareix en cap altre lloc de la Bíblia. Trobem expressions que s’hi assemblen: ”El Déu sant, llum d’Israel” (Is 10,17); “Seré la teva llum, jo el teu Déu” (Is 60,19); “la llum de Déu” (Tb 3,17); “Déu és llum” (1Jn 1,5). L’autor de la carta fa una defensa de Déu davant el qui fa de Déu la causa de la temptació (1,12) per això diu que tot el que és bo prové de Déu i res que no sigui bo pot provenir de Déu. La bondat de Déu es veu en la bondat de la creació i en dir que Déu és Pare de les llums, recorda la creació del sol, la lluna i els estels i si aquests són mutables i canviables, en tant que senyalen els canvis dels temps, Déu, tot el contrari, és immutable, per això no pot estar canviant de pensament i ara donar coses bones i desprès no. La variabilitat és una característica de les coes creades, la característica de Déu és la immutabilitat.
El millor do és la Paraula de vida que es referix a l’Evangeli. Així com la Paraula que surt de Déu és Paraula creadora (Gn 1,3; Jn 1,3), l’Evangeli s’ha convertit en la nova i definitiva paraula creadora, que transforma el seguidor de Jesús en una realitat radicalment nova. Per mitjà de la “paraula de veritat posà les primícies de tot el que ha creat” (1,18). També en aquesta frase hi ha una referència a l’Evangeli, paraula plantada, perquè l’Evangeli no és sentit com un so que vola, sinó com una paraula que arrela i implica la persona.
En aquest text trobem també un terme que apareix poc en el Nou Testament: “thréskeia” que es sol traduir per religió. Per nosaltres religió és un sistema de creences lligades a una ètica i a uns rituals. Aquí fa referència únicament a l’expressió externa de la religió: el rituals, la litúrgia, la cerimònies. És el sentit que el terme tenia en l’antiguitat clàssica. En usar-lo, l’autor de la carta vol dir que els rituals i cerimònies que més agraden a Déu és el servei als pobres, tipificat en el text pels col·lectius de les vídues i els orfes.
Diumenge 22 durant l’any.
30 d’Agost de 2015
Nos aferrarnos a tradiciones humanas
No sabemos cuándo ni dónde ocurrió el enfrentamiento. Al evangelista solo le interesa evocar la atmósfera en la que se mueve Jesús, rodeado de maestros de la ley, observantes escrupulosos de las tradiciones, que se resisten ciegamente a la novedad que el Profeta del amor quiere introducir en sus vidas.
Los fariseos observan indignados que sus discípulos comen con manos impuras. No lo pueden tolerar: «¿Por qué tus discípulos no siguen las tradiciones de los mayores?». Aunque hablan de los discípulos, el ataque va dirigido a Jesús. Tienen razón. Es Jesús el que está rompiendo esa obediencia ciega a las tradiciones al crear en torno suyo un «espacio de libertad» donde lo decisivo es el amor.
Aquel grupo de maestros religiosos no ha entendido nada del reino de Dios que Jesús les está anunciando. En su corazón no reina Dios. Siguen reinando la ley, las normas, los usos y las costumbres marcadas por las tradiciones. Para ellos lo importante es observar lo establecido por «los mayores». No piensan en el bien de las personas. No les preocupa «buscar el reino de Dios y su justicia».
El error es grave. Por eso, Jesús les responde con palabras duras: «Vosotros dejáis de lado el mandamiento de Dios para aferraros a la tradición de los hombres».
Los doctores hablan con veneración de «tradición de los mayores» y le atribuyen autoridad divina. Pero Jesús la califica de «tradición humana». No hay que confundir jamás la voluntad de Dios con lo que es fruto de los hombres.
Sería también hoy un grave error que la Iglesia quedara prisionera de tradiciones humanas de nuestros antepasados, cuando todo nos está llamando a una conversión profunda a Jesucristo, nuestro único Maestro y Señor. Lo que nos ha de preocupar no es conservar intacto el pasado, sino hacer posible el nacimiento de una Iglesia y de unas comunidades cristianas capaces de reproducir con fidelidad el Evangelio y de actualizar el proyecto del reino de Dios en la sociedad contemporánea.
Nuestra responsabilidad primera no es repetir el pasado, sino hacer posible en nuestros días la acogida de Jesucristo, sin ocultarlo ni oscurecerlo con tradiciones humanas, por muy venerables que nos puedan parecer.
30 de agosto 2015
José Antonio Pagola