COMUNICACIONS:
GUIÓ Pregària, 4 Agost 2016.
Monició d’entrada: Joan Perelló
Explicació de la celebració: Mª. Magdalena.
Inici: pag. 10
Entrada “bandera”.
Exposició Santíssim.
Cant d’entrada: pag. 232 Cant nº 20 “Juntam les mans germans.”
Reso de Vespres: (a dos cors).
Antífones:
Lectura i responsori: (Amàlia).
Magnificat: pag. 19,20,21 (cantat i drets).
Pregàries + Oració:
Pare nostre + Oració president.
Oració personal: 15 minuts.
Cant: pag. 227 cant nº 5 “Jo crec en vos Bon Déu,”
Pregàries comunitàries.
Misericordiae Vultus: 24 i 25 (Antònia Bauçà).
Cant: Pange Lingua (pag. 218) estrofes 5 i 6
Benedicció.
Cant final: “Salve Regina” pag. 223
*******
DIUMENGE XIX del Temps Ordinari;
A totes les persones que avui som aquí, Déu ens ha fet un gran do: la vida. Li hem d'agrair: perquè la vida és el signe més clar que mostra l'amor que Déu ens té. Si Ell no ens hagués estimat, nosaltres no existiríem. Som el fruit de l'amor de Déu.
Però no tothom pren la mateixa actitud enfront de la vida. N'hi ha que "es deixen portar". Viuen senzillament, a remolc dels esdeveniments: s'abandonen passivament. Però viure així, no és viure de forma humana, i encara menys, cristiana.
L'evangeli d'avui ens suggereix una actitud molt diferent: ens diu que hem d'estar "sempre vetllant".
És a dir, cal estar atents prenent el timó de la pròpia vida, per orientar-la de manera que no sigui estèril, sinó que sigui una vida que doni fruit.
Tots nosaltres portem ja uns quants anys caminant per aquest món. Ha valgut la pena que jo hi vingués? Quins fruits ha donat la meva vida? Qui hi ha sortit guanyant?
Però hem de ser molt conscients que nosaltres, deixats a les nostres pròpies forces, només donaríem fruits bords.
Perquè la nostra vida no sigui estèril, necessitem estar vitalment connectats al Senyor, el Cep veritable, a través del qual ens arriba la saba vivificant.
Necessitem el seu ajut. I Ell, està disposat a donar-nos-el. Per això, constantment, es fa present en la nostra vida.
El que passa és que nosaltres no som conscients del pas del Senyor. Ell ve disposat a vitalitzar-nos, però nosaltres estem distrets i no l'acollim. I llavors, la nostra vida s'empobreix.
Per evitar aquesta pèrdua, el Senyor que ens estima, ens fa una advertència que "vindrà a l'hora menys pensada".
No ens vol pas dir que visquem psicològicament tensos i angoixats, sinó atents a la vida, a la realitat que ens envolta, a les situacions de les persones que tenim a prop.
Vol que estiguem atents per acollir-lo, perquè Ell constantment ens surt a l'encontre. Per exemple, Ell ve a l'eucaristia de cada diumenge. Em preparo de veritat per acollir-lo?
Suposa arribar a l'hora, fer silenci interior per escoltar la seva veu, participar en les pregàries i cants… Altrament, que hi vinc a fer aquí?
El Senyor ve també a través de qualsevol persona que passa alguna necessitat: perquè està sola, perquè està trista o té penúria econòmica…
Estic atent a les necessitats de les persones que m'envolten? No oblidem que Ell s'identifica amb les persones que pateixen.
Si no em preocupés dels altres, el Senyor passaria pel meu costat sense que jo me n'adonés: no valdrien, per a mi, aquelles paraules seves: "Feliços si els trobava sempre vetllant".
Avui és un bon moment per preguntar-nos en què gastem la vida. Nosaltres consumim moltes energies i esforços. Per aconseguir què?
El Senyor ens ha dit a l'evangeli: "Feu-vos bosses que no s'envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s'esgotarà".
Qui estima, qui es dóna als altres, qui s'esforça per ser feliç als qui té a prop, acumula un tresor al cel, que ni els lladres poden robar, ni les arnes fer malbé.
Quina és la riquesa que més valoro, que més desitjo aplegar? Realment val la pena?
I no tinguem por d'empobrir-nos. Qui dóna al Senyor amb generositat, sempre hi surt guanyant. L'evangeli diu que l'amo farà seure a taula els servents que trobi vetllant i "Ell mateix passarà a servir-los d'un a un".
És a dir, el Senyor donarà resposta a les necessitats personals de cada u. Mai no ens penedirem d'haver esperat i acollit el Senyor. Perquè Ell és l'únic que, malgrat tot, pot omplir de llum i d'esperança la nostra vida.
I Ell és l'únic que mai decep. Sempre compleix allò que promet. Avui mateix, ara mateix, ens servirà personalment en aquesta eucaristia.
Reflexionem-hi i disposem-nos a acollir-lo.
Els necessitem més que mai…
Les primeres generacions cristianes es trobaren aviat empeses a demanar-se sobre la qüestió decisiva. La vinguda de Crist ressuscitat tardava…, tardava massa, més del que havien pensat en un principi. L’espera es feia llarga. ¿Com mantenir viva l’esperança ? ¿Com no caure en fatiga i cansament ? ¿Com no desanimar-se…?
Dins els evangelis trobem exhortacions, paràboles i cridades que només tenen un objectiu: mantenir viva la responsabilitat de les comunitats cristianes. Una de les cridades més conegudes diu així: “Tenir el cos cenyit i les llums enceses”. ¿ Quin sentit poden tenir aquestes paraules per a nosaltres, després de vint segles de cristianisme ?
Dues imatges molt expressives. Indiquen l’actitud que han de tenir els criats que esperen de nit que torni l’amo, per a obrir-li el portell de la casa quan cridi. Han d’estar “amb el cos cenyit”, és a dir, amb la túnica arromangada per a poder moure’s i actuar àgilment. Han d’estar amb “les llums enceses” per a tenir l’estança il·luminada i estar desperts.
Aquestes paraules de Jesús són també avui una crida a viure amb lucidesa i responsabilitat, sense caure en la passivitat o adormiment. Dins la història de l’Església hi ha moments en que es fa de nit. Tanmateix, no és hora d’apagar els llums i anar a dormir. És l’hora de reaccionar, despertar la nostra fe i seguir caminant cap al futur, malgrat sia dins una Església vella i cansada.
Un dels obstacles més importants per a impulsar la transformació que necessita avui l’Església és la passivitat generalitzada dels cristians. Malauradament, durant molts segles els hem educat, sobretot, per a la submissió i la passivitat. Encara ara, a voltes sembla que no els necessitem per a pensar, projectar i promoure camins nous de fidelitat a Jesucrist.
Per això, hem de valorar, cuidar i agrair tant el despertar d’una consciència nova en molts laics i laiques que viuen avui la seva adhesió a Crist i la seva pertinença a l’Església de manera lúcida i responsable. És, sense cap dubte, un dels fruits més valuosos del Vaticà II, primer Concili que pensà directament i explícita amb ells.
Aquests creients poden ser avui ferment d’unes parròquies i comunitats renovades en torn al seguiment fidel a Jesús. Són el major potencial del cristianisme. Els necessitem més que mai per a construir una Església oberta als problemes del món actual, i propera als homes i dones d’avui.
José Antonio Pagola
