TEMPS DURANT L’ANY

 

 

COMUNICACIONS: 

GUIÓ Pregària,   4 Agost 2016.

Monició d’entrada: Joan Perelló

Explicació de la celebració: Mª. Magdalena.

Inici: pag. 10

Entrada “bandera”.

Exposició Santíssim.

Cant d’entrada: pag. 232 Cant nº 20 “Juntam les mans germans.”

Reso de Vespres:       (a dos cors).

Antífones: 

Lectura  i responsori:      (Amàlia).

Magnificat: pag. 19,20,21 (cantat i drets).

Pregàries + Oració:

Pare nostre + Oració president.

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5 “Jo crec en vos Bon Déu,”

Pregàries comunitàries.

Misericordiae Vultus:   24 i 25                  (Antònia Bauçà).

Cant: Pange Lingua (pag. 218) estrofes 5 i 6

 

Benedicció.

Cant final: “Salve Regina” pag. 223

 

*******

 

DIUMENGE   XIX  del   Temps   Ordinari;

 

A totes les persones que avui som aquí, Déu ens ha fet un gran do: la vida. Li hem d'agrair: perquè la vida és el signe més clar que mostra l'amor que Déu ens té. Si Ell no ens hagués estimat, nosaltres no existiríem. Som el fruit de l'amor de Déu.

Però no tothom pren la mateixa actitud enfront de la vida. N'hi ha que "es deixen portar". Viuen senzillament, a remolc dels esdeveniments: s'abandonen passivament. Però viure així, no és viure de forma humana, i encara menys, cristiana.

L'evangeli d'avui ens suggereix una actitud molt diferent: ens diu que hem d'estar "sempre vetllant".

És a dir, cal estar atents prenent el timó de la pròpia vida, per orientar-la de manera que no sigui estèril, sinó que sigui una vida que doni fruit.

Tots nosaltres portem ja uns quants anys caminant per aquest món. Ha valgut la pena que jo hi vingués? Quins fruits ha donat la meva vida? Qui hi ha sortit guanyant?

Però hem de ser molt conscients que nosaltres, deixats a les nostres pròpies forces, només donaríem fruits bords.

Perquè la nostra vida no sigui estèril, necessitem estar vitalment connectats al Senyor, el Cep veritable, a través del qual ens arriba la saba vivificant.

Necessitem el seu ajut. I Ell, està disposat a donar-nos-el. Per això, constantment, es fa present en la nostra vida.

El que passa és que nosaltres no som conscients del pas del Senyor. Ell ve disposat a vitalitzar-nos, però nosaltres estem distrets i no l'acollim. I llavors, la nostra vida s'empobreix.

Per evitar aquesta pèrdua, el Senyor que ens estima, ens fa una advertència que "vindrà a l'hora menys pensada".

No ens vol pas dir que visquem psicològicament tensos i angoixats, sinó atents a la vida, a la realitat que ens envolta, a les situacions de les persones que tenim a prop.

Vol que estiguem atents per acollir-lo, perquè Ell constantment ens surt a l'encontre. Per exemple, Ell ve a l'eucaristia de cada diumenge. Em preparo de veritat per acollir-lo?

Suposa arribar a l'hora, fer silenci interior per escoltar la seva veu, participar en les pregàries i cants… Altrament, que hi vinc a fer aquí?
El Senyor ve també a través de qualsevol persona que passa alguna necessitat: perquè està sola, perquè està trista o té penúria econòmica…
Estic atent a les necessitats de les persones que m'envolten? No oblidem que Ell s'identifica amb les persones que pateixen.

Si no em preocupés dels altres, el Senyor passaria pel meu costat sense que jo me n'adonés: no valdrien, per a mi, aquelles paraules seves: "Feliços si els trobava sempre vetllant".

Avui és un bon moment per preguntar-nos en què gastem la vida. Nosaltres consumim moltes energies i esforços. Per aconseguir què?


El Senyor ens ha dit a l'evangeli: "Feu-vos bosses que no s'envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s'esgotarà".

Qui estima, qui es dóna als altres, qui s'esforça per ser feliç als qui té a prop, acumula un tresor al cel, que ni els lladres poden robar, ni les arnes fer malbé.

Quina és la riquesa que més valoro, que més desitjo aplegar? Realment val la pena?

I no tinguem por d'empobrir-nos. Qui dóna al Senyor amb generositat, sempre hi surt guanyant. L'evangeli diu que l'amo farà seure a taula els servents que trobi vetllant i "Ell mateix passarà a servir-los d'un a un".

És a dir, el Senyor donarà resposta a les necessitats personals de cada u. Mai no ens penedirem d'haver esperat i acollit el Senyor. Perquè Ell és l'únic que, malgrat tot, pot omplir de llum i d'esperança la nostra vida.
I Ell és l'únic que mai decep. Sempre compleix allò que promet. Avui mateix, ara mateix, ens servirà personalment en aquesta eucaristia.
Reflexionem-hi i disposem-nos a acollir-lo.

 

 

 

 

 

Els   necessitem   més   que   mai…

Les  primeres  generacions   cristianes  es   trobaren    aviat  empeses  a   demanar-se   sobre  la  qüestió  decisiva.   La   vinguda  de   Crist  ressuscitat   tardava…,  tardava  massa,  més   del   que   havien   pensat   en   un   principi.   L’espera  es   feia   llarga.  ¿Com mantenir  viva  l’esperança ?  ¿Com  no   caure  en  fatiga  i   cansament ?  ¿Com  no   desanimar-se…?

Dins   els  evangelis  trobem  exhortacions,  paràboles  i  cridades  que   només   tenen   un   objectiu:   mantenir  viva  la  responsabilitat  de   les   comunitats  cristianes.   Una   de   les   cridades  més   conegudes   diu   així:  “Tenir   el   cos  cenyit  i   les  llums   enceses”. ¿ Quin  sentit  poden   tenir  aquestes  paraules   per   a   nosaltres,  després  de   vint  segles de  cristianisme ?

Dues   imatges   molt   expressives.   Indiquen l’actitud  que   han   de   tenir   els   criats  que   esperen  de   nit   que   torni   l’amo,   per  a   obrir-li   el  portell  de   la   casa  quan   cridi.   Han   d’estar  “amb   el   cos  cenyit”,   és   a   dir,  amb   la  túnica   arromangada    per   a  poder  moure’s  i   actuar   àgilment.   Han   d’estar  amb   “les   llums   enceses”   per   a   tenir   l’estança  il·luminada  i   estar   desperts.

Aquestes   paraules  de   Jesús  són   també  avui   una   crida   a  viure   amb   lucidesa  i   responsabilitat,   sense   caure  en  la  passivitat  o  adormiment.   Dins  la   història   de   l’Església  hi   ha   moments  en  que   es   fa   de   nit.   Tanmateix,   no   és  hora  d’apagar   els   llums   i  anar   a   dormir.   És   l’hora   de   reaccionar,  despertar   la   nostra   fe   i   seguir   caminant   cap   al   futur,  malgrat   sia     dins   una   Església  vella   i   cansada.

Un  dels   obstacles  més   importants  per   a  impulsar  la   transformació   que   necessita   avui   l’Església   és   la   passivitat   generalitzada    dels   cristians.  Malauradament,  durant   molts   segles  els   hem   educat,  sobretot,  per   a  la   submissió   i  la   passivitat.      Encara  ara,  a   voltes   sembla  que   no   els   necessitem   per   a   pensar,  projectar   i   promoure   camins  nous   de   fidelitat   a   Jesucrist.

Per   això,  hem   de  valorar,   cuidar   i   agrair  tant  el  despertar  d’una   consciència   nova  en   molts   laics   i   laiques  que   viuen  avui  la   seva   adhesió  a   Crist   i   la   seva  pertinença   a   l’Església  de   manera   lúcida   i   responsable.  És,   sense   cap   dubte,  un   dels   fruits   més   valuosos   del   Vaticà   II,  primer   Concili   que   pensà   directament  i   explícita  amb   ells.

Aquests   creients   poden   ser  avui   ferment  d’unes   parròquies   i   comunitats   renovades  en   torn   al   seguiment   fidel  a  Jesús.   Són  el   major   potencial   del   cristianisme.   Els  necessitem   més   que   mai   per   a   construir  una   Església   oberta   als   problemes   del   món  actual,   i   propera   als   homes   i   dones   d’avui.

José Antonio Pagola

diu xix

 

 

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.