TEMPS DURANT L’ANY 13º

 

LA FAMÍLIA INTOCABLE …

Sovint, els creiens hem defensat la “família” en abstracte. Sense parar esment i reflexionar sobre el contingut concret d'un projecte familiar entès i viscut des de l'Evangeli. I, tanmateix, no basta defensar el valor de la família així, perquè la família pot plasmar-se sw maneres força diferents en la realitat.

Hi ha famílies obertes al servei de la societat i families replegades dins sos propis interessos. Famílies que eduquen en l'egoisme i famílies que ensenyen solidaritat. Famílies alliberadores i famílies opressores.

Jesús ha defensat amb fermesa la institució familiar i l'estabilitat del matrimoni. Ha criticat amb duresa els fills que es desentenen dels pares. Però la família no és per a Jesús quelcom absolut i intocable. No és un ídol. Hi ha qualque cosa que està part damunt i és abans: el regne de Déu i la seva justícia.

El primer no és la família de carn, sinó aquesta gran família que entre tots els fills i filles hem de construir, col·laborant amb Jesús, obrint camins al regnat del Pare. Per això, si la família es torna un obstacle per a seguir Jesús en aquest projecte, Jesús exigeix ruptura i deixar aquesta relació familiar: “Qui estima son pare o sa mare més que a mi no és digne de mi. Qui estima el seu fill o la seva filla més que a mi no és digne de mi”.

Quan una família impedeix la solidaritat i fraternitat amb els altres i no deixa als seus membres treballar per la justícia que Déu vol entre els homes, Jesús exigeix una llibertat crítica, malgrat això dugui conflictes i tensions familiars.

¿ Són les nostres llars escola de valors evangèlics com fraternitat, recerca responsable d'una societat més justa, austeritat, servei, pregària, perdó ? ¿ O són lloc de “desevangelització” i corretja de transmissió dels   egoismes, injustícies, convencionalismes, alienacions i superficialitat de la nostra soocietat ?

¿ Què dir de la família en la qual s'orienta el fill a un classisme egoista, una vida instal·lada i segura, un ideal del màxim lucre, oblidant tota la resta ? ¿ S'està educant al fill quan se'l mou sols per a la competència i rivalitat, i no per al servei i la solidaritat ?

¿ És aquesta la família que hem de defensar els catòlics ? ¿ És aquesta la família on les noves generacions poden escoltar l'Evangeli ? ¿ O és aquesta la família que també avui hem de “abandonar”, en certa manera, per a ser fidels al projecte de vida que Jesús vol ?

 

 

"Buscar el bé i la felicitat per tothom porta molts problemes"

 

Diumenge XIII de durant l’any

Jesús no volia veure patir a ningú.

El patiment és dolent.

Jesús mai no el va buscar per a ell mateix o pels altres.

Al contrari: tota la seva vida va consistir en lluitar contra el patiment i el mal que tant de dolor provocava a les persones.

Les fonts el presenten sempre combatent el patiment que s’amaga

en la malaltia

en les injustícies

en la solitud

en la desesperança

en la culpabilitat.

Així va ser Jesús: un home dedicat

a eliminar el patiment

a suprimir les injustícies

a encomanar força per viure.

Però buscar el bé i la felicitat per tothom porta molts problemes.

Jesús ho sabia per experiència. No es pot estar amb els que pateixen i buscar el bé dels més petits sense provocar el rebuig i l’hostilitat d’aquells a qui no interessa cap mena de canvi.

És impossible estar amb el crucificat i no trobar-se “crucificat” un dia.

Jesús mai no ho va ocultar als seus seguidors. En diverses ocasions va emprar una metàfora inquietant que Mateu ha resumit així: “Qui no pren la meva creu i em segueix, no és digne de mi.”

No podia haver escollit un llenguatge més gràfic.

Tots coneixien la imatge terrible del condemnat que, nu, indefens, era obligat a portar sobre les seves espatlles el travesser horitzontal de la creu fins al lloc de l’execució on l’esperava el pal vertical fixat a terra.

Portar la creu era part del ritual de la crucifixió. L’objectiu era que el condemnat aparegués davant la societat com a culpable, un home indigne de viure.

Tothom descansaria veient-lo mort.

Els deixebles miraven d’entendre’l.

Jesús els venia a dir més o menys això: “si em seguiu, heu d’estar disposats a ser rebutjats. Us passarà el mateix que a mi. Als ulls de molta gent, semblareu culpables. Us condemnaran. Miraran que no molesteu. Haureu de portar la vostra creu. Llavors us assemblareu més a mi. Sereu dignes seguidors meus. Compartireu la sort dels crucificats. Amb ells entrareu un dia en el Regne de Déu.”

Per Josep Llunell

 

EL MALLORQUÍ LUIS F. LADÀRIA FERRER, NOMENAT PREFECTE DE LA CONGREGACIÓ PER A LA DOCTRINA DE LA FE
Palma, 01 de juliol de 2017 13:00:00

 

 

 

 

 

 

Ladària era fins al moment secretari de la mateixa Congregació.


El Sant Pare ha nomenat el mallorquí Mons. Lluís Francesc Ladaria Ferrer, SI, arquebisbe titular de Tibica, com a prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe i President de la Comissió Pontifícia "Ecclesia Dei". Ladària, fins al moment secretari de la mateixa Congregació, substitueix al Cardenal Gerhard Ludwig Müller, en concloure el seu mandat quinquennal de Prefecte.

Lluís Francesc Ladaria Ferrer, SI (Manacor, 1944), va cursar Batxillerat al Col·legi Monti-sion de Palma. El 1966 es va llicenciar en Dret a Madrid, i aquest mateix any va entrar a la Companyia de Jesús. Va ser ordenat sacerdot el 1973. El 1975 va obtenir el doctorat en teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana, i es va convertir en professor de teologia dogmàtica de la Universitat Pontifícia de Comillas. El 1984, va assumir el mateix càrrec a la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma, on va ser vicerector entre 1986 i 1994. 

El 9 de juliol de 2008 és nomenat pel papa Benet XVI secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe assignant-li la Seu titular de Tibica amb dignitat d'arquebisbe. Va rebre la consagració episcopal de mans del Cardenal Tarcisio Bertone el 26 de juliol del mateix any a  la   Basílica   de   Sant   Pere.

LLUÍS  FRANCESC  LADÀRIA  FERRER,   és   natural   de   MANACOR

 

ENS  HA   SEMB LAT   MOLT   INTERESSANT:

LA GRANDEZA DE LO SIMPLE
INMA CALVO…
LAS ROZAS (MADRID).

ECLESALIA, 05/07/17.- Amigas y amigos Parece que es parte de nuestra limitación la tendencia a complicar las cosas. Y de esa complicación surgen luego conflictos, cansancio y desesperanza. Jesús nos ayuda a descubrir la grandeza de lo simple. Cuando dejamos a un lado las reivindicaciones de nuestro ego, los agobios desaparecen y se allana el camino de la fraternidad y la sororidad.

En este sentido valoramos la decisión de Francisco por renovar la Iglesia buscando la sencillez evangélica. Podéis leer varios artículos sobre la destitución de dos Cardenales de la Curia romana y el nombramiento de Ladaria al frente de la Congregación para la Doctrina de la Fe.

 

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.