SAGRADA FAMÍLIA

AVISOS 30-31 DESEMBRE

 

  –   El dia de Cap d’Any se suprimeix la missa de les 8 del matí a la Parròquia dels Dolors i la de les 19’30 a la Parròquia de sant Pau.

 

 

 

Sagrada Familia – Nadal

Sir,3,2-6.12-14
Col 3,12-21
Lc 2,22-40

365 DIES…! I LA SAGRADA FAMÍLIA!


a)365 dies...!


Avui és el dia de mirar enrere, amb pau (“la pau vostre dintre de l’ull nostre”) i reconèixer sorpresos: “Déu hi era!”. És dia per a veure les coses transfigurades, quan a la millor al llarg del nostre any hi ha hagut massa creu…! “Transfiguració” és el regal que ens fa Déu de descobrir en la fragilitat de la “carn”, el rostre resplendent de Déu. Betlem ens anima a aquesta actitud cristiana: ¡quin fracàs anar a raure a una Cova immunda, quina frustració per a l’Omnipotent entrar al món entre bous i mules (i els seus excrements…!!!). La “Transfiguració” és escoltar cants d’àngels en una menjadora d’una caverna impresentable, en la quotidianitat dels nostres dies, bons i dolents. Que Déu ens ho concedeixi!

Això ens suggereix el misteri de Nadal per al dia de Cap d’Any. Rere la fotesa, la debilitat, la contingència dels esdeveniments… Rere de les creus grans i petites de cadascun dels dies dels 365 dies. Rere els problemes, trencaments, ferides, fracàs, mort. I també rere la joia, l’amistat, el problema que s’ha solucionat… Rere la petita gaubança de cada dia, hi havia una mirada “carinyosa”: la de Déu. Carinyosa… i potser plorosa, del Pare-Mare que pateix per la injustícia que hem fet.

 

b) La proposta d’Ignasi de Loiola


En els Exercicis (a la primera setmana i a la “Contemplació per assolir amor”) ens anima a mirar els nostres dies de manera evangèlica. Tant de bo que ens quedés alguna estoneta aquests dies per a mirar així el nostre any. Una mirada a cinc nivells.

 

1. D’entrada, gràcies! És tota una actitud positiva. Rebre el dia, la setmana, l’any, acollir-lo: que reposi tranquil·lament, pacíficament, en el meu cor, davant Déu. Amb agraïment. Rebre el dia com a do. Comptabilitzar les gratuïtats de Déu, les meves, les dels altres (i anar cantant després de cadascuna: "perquè és eterna la seva misericòrdia").

2. De seguida, demanar llum i pau. Perquè es tracta de veure "la meva veritat", de "sorprendre" l'Esperit al llarg dels meus dies. I també d'obrir-me a la "sospita", desmuntar les meves defenses. De discernir, trobar els fils autèntics de la meva vida enmig de tantes mogudes internes i externes.


Ens cal la llum de l’Esperit, perquè no es tracta de fer un exercici ètic (davant d'una llei), ni es tracta de la "culpa" psicològica (davant el jo), sinó de mirar amb els ulls de Déu, sempre carinyosament, mai amb odi (mirar-se al mirall com ens mira el Pare). Sempre des de la justícia “més gran” del Regne que cal conrear amb Jesús.

 

3.Entretenir-se passant la pel·lícula pròpia, de la família, del món. Agafa dels 365 dies alguns fotogrames essencials. Mira’ls amb realisme i veritat, però assegut al costat del Senyor. Moments essencials, rostres, esdeveniments, etc. Les nostre jornades han estat un continu de sentiments, vivències, estats d'ànim, contradiccions… Que no passin simplement al subconscient sense digerir-les. Potser la dura activitat dels dies (o la poca sensibilitat, o la tasca que “demana tot l'home”…) no ens ho ha permès. Ara és el moment per mirar-les amb pau, però sempre ben al costat del Senyor.

 

4.-Pare, ja veus!És el moment de deixar-ho tot a les seves mans… Les meves estultícies i les dels altres, el pecat, el fracàs, la creu…,  la gràcia, les reeixides, la bondat. Ens neix de l’interior, a la vegada, un fort “perdó” (a Déu, als germans, al món…), i un fort “gràcies” (a Déu, als germans, al món…). Davant de “tant de bé rebut”, davant del perdó acollit… sorgeix la reciprocitat, que Ignasi de Loiola formula en la seva pregària: “Preneu Senyor i rebeu… tot és vostre… doneu-me el vostre amor i gràcia, que això em basta”.

5.-El demà serà millor! La mirada al nou any. Al llarg d’aquesta contemplació de l’any reflexió se m’ha palesat el meu desig profund, el que jo voldria per a l’any nou. I també el meu propòsit de l’esmena! Les ganes d’encaixar la vida que neix, amb optimisme, creativitat, amb ganes de fer-ho millor. Ganes de posar-se al costat de Jesús, i dels “amics de Jesús”: els darrers… i els lluitadors per un món més humà.

 

  1. L’aldarull i l’eufòria dels vells en un Temple vell i caduc


    Si encara teniu un minut, mirem l’evangeli d’avui: Jesús infant fa la seva primera sortida de casa, i en arribar al Temple tot esclata i es desbarata en un gran aldarull. Tot es riure, satisfacció. Simeó i Anna son eufòria contagiosa. Són una crida a començar l’any “enjogassats”. Només cal fer una ullada al vell i caduc Temple: acaba d’arribar Jesús i tot exulta com si fos nou, acabat de néixer, amb optimisme.


    Simeó inicia l’aldarull. Un home que esperava (un home fet d’advent), “veu la salvació”. Ni que sigui a la vellesa pot esclatar amb el Glòria com nosaltres a la nit de Nadal! En una escena idíl·lica pren el nen (amb quina qualitat…!) i plora i riu i profetitza… “ara podeu deixar anar el vostre servent en pau!”

     

    I continua l’esclat una velleta entranyable, Anna, la típica beata que es passa tot el dia al temple, posant espelmes… silenciosa, devota, en un racó. Avui desborda, és una profetessa incendiària, que no pot deixar de parlar la bona notícia a tothom. Quasi que no s’ho pot creure: Déu fet infant, regal per a tots…


    Bona actitud per començar l’any amb la Sagrada Família i dos vellets, nascuts de nou, capaços de començar un any nou de Déu.

     

Francesc Riera, sj.


 


LLARS CRISTIANES


 

Actualment es parla molt de la crisi de la institució familiar. De veres, la crisi és greu. Tanmateix, malgrat siguem testimonis d'una vertadera revolució dins la conducta familiar, i molts han predicat la mort de les diverses formes tradicionals de família, ningú anuncia seriosament la desaparició de la família.

Pel contrari, la història sembla ensenyar-nos que en temps difícils els vincles familiars s'estrenyen més. Abondó separa les persones. Crisis i penúria uneixen. Davant el presentiment que viurem temps difícils, molts presàgien un renaixement de la família.

Sovint, molts cristians amb el desig sincer d'imitar la Família de Nazaret han afavorit l'ideal d'una família fonamentada en l'harmonia i la felicitat pròpia de la llar. Sens dubte, també és necessari promoure avui l'autoritat i responsabilitat dels pares, l'obediència dels fills, el diàleg i la solidaritat familiar. Sense aquests valors, la família fracassarà.

Però, no respon qualsevol família a les exigències del regne de Déu plantejades per Jesús. Hi ha famílies obertes al servei de la societat i famílies egoistes, replegades sobre elles mateixes. Famílies autoritàries i famílies o es pot dialogar. Famílies que eduquen en l'egoisme i famílies que ensenyen solidaritat.

En concret, dins el context de la greu crisi econòmica que patim, la família pot ser escola d'insolidaritat en la qual l'egoisme familiar es converteix en criteri d'actuació i configura el comportament social dels fills. I pot ser, pel contrari, lloc on el fill recorda als pares que tenim un Pare comú, i que el món no s'acaba en les parets de casa.

Per això no podem celebrar la Festa de la Família de Natzaret sense escoltar el repte de la nostra fe. ¿ Seran les nostres llars un lloc on noves generacions podran escoltar la crida de l'Evangeli a la fraternitat universal, la defensa dels abandonats i la recerca d'un societat més justa, o es convertiran en l'escola més eficaç d'indiferència, inhibició i passivitat egoista davant els problemes aliens ?

 

 

 

"La família és la primera cèl·lula d’una societat civilitzada"

 

Què podem dir avui de la Família?

Entre les moltes coses que avui estan en crisi hi ha la família tradicional.

-Uns no hi creuen com a tradició burgesa criticable

-altres, la desacrediten com a realitat caduca i caducada

-altres, la profanen convertint-la en una riota i caricatura, etc.

Què és la família?

La família és la primera cèl·lula d’una societat civilitzada i per això la família no és una peça de recanvi, un ni fu ni fa.

La família és una peça clau.

Una peça fonamental basada i fruit

de l’amor autèntic

de l’amor gratuït

de l’amor desinteressat

de l’amor sacrificat

de l’amor generós.

Cada membre de la família es desviu pels altres fins al sacrifici generós i desinteressat, joiós i complementari.

Què és el contrari de tot això?

El contrari de tot això és l’egoisme rabiüt i calculador, quan cada membre només mira per i pels seus interessos.

Una família així està condemnada a desaparèixer, a anul·lar-se.

Per què?

Perquè passen de la família a la pensió.

L’egoisme viu, insaciable és la mort de l’amor veritable.

En aquestes condicions, cadascú s’aprofita de l’altre però no l’ajuda en res.

Ben al contrari

es fan nosa mútuament

es destorben

s’anul·len

es destrueixen.

Arribats fins aquí, preguntem-nos:

Com és casa nostra?

Com viu a nostra família?

¿Ens estimem generosament o bé som uns lamentables explotadors els uns dels altres?

Normalment la víctima anònima sempre és la mateixa: l’esposa i la mare.

Si és així, aleshores hauríem de passar de la família segons Déu a l’infern real segons aquella definició de Jean Paul Sartre: “L’infern són els altres.”

Així són moltes famílies: un infern.

 

 

 

 

 

 

* * * * * * * * *

 

 

AVUI

SANTA MARIA MARE DE DÉU

Lluc finalitza el relat del naixement de Jesús indicant als lectors que “Maria guardava totes aquestes coses i les meditava dins el seu cor”. No conserva el que ha succeït com un record del passat, sinó com una experiència que actualitzarà i reviurà durant la seva vida.

No és una observació gratuïta. Maria és model de fe. Segons aquest evangelista, creure en Jesús Salvador no és recordar esdeveniments d'altre temps, sinó experimentar avui la seva força salvadora, capaç de fer més humana la nostra vida.

Per això Lluc utilitza un recurs literari molt original. Jesús no pertany al passat. Amb intenció repeteix que la salvació de Jesús ressuscitat s'ens ofereix avui, ara mateix, sempre que ens trobem amb ell. Uns exemples.

Així s'ens anuncia el naixement de Jesús: “Us ha nascut avui, a la ciutat de David, un Salvador”. Avui pot néixer Jesús per a nosaltres. Avui pot entrar en la nostra vida i canviar-la per sempre. Ara mateix podem néixer amb ell a una existència nova.

A un llogaret de Galilea porten un paralític davant Jesús. Ell es commou quan el veu bloquejat pel pecat i el cura oferint-li perdó: “Els teus pecats queden perdonats”. La gent reacciona lloant Déu: “Avui hem vist coses admirables”. També nosaltres podem experimentar avui el perdó, la pau de Déu i l'alegria interior si ens deixem curar per Jesús.

A la ciutat de Jericó, Jesús s'allotja a casa de Zaqueu, ric i poderós recaptador d'impostos. L'encontre amb Jesús el transforma: tornarà el que ha robat a molta gent i compartirà els seus bens amb els pobres. Jesús li diu: “Avui, la salvació ha arribat a aqueixa casa”. Si deixem entrar Jesús dins la nostra vida, avui mateix podem començar una vida més digna, fraternal i solidària.

Jesús agonitzant a la creu enmig de dos malfactors. Un d'ells es confia a Jesús: “Recorda't de mi quan siguis al teu regne”. Jesús reacciona immediatament: “Avui estaràs amb mi en paradís”. El dia de la nostra mort serà també un dia de salvació. A la fi escoltarem de Jesús aquestes paraules tan esperades: “Descansa, confia en mi, avui estaràs amb mi per a sempre”.

Avui comencem un any nou. Però ¿ què pot ser per a nosaltres quelcom realment nou i bo ? ¿ Qui farà néixer en nosaltres una alegria nova ?

¿ Quin sicòleg ens ensenyarà a ser més humans ? De res serveixen els bons desitjos. Decisiu és estar més atents al bo que Jesús desvetlla dins nosaltres. La salvació s'ens ofereix cada dia. No cal esperar res. Avui mateix pot ser per a mi un dia de salvació.

Esta entrada fue publicada en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.