MORT DE JESÚS

CONCERT   AL   CONVENT     

"SANT   VICENÇ  FERRER"

març   17   2018

(17  març   2018)

 

 


Christians, per darnos vida
vol morir lo Salvador,
dantse á tots per despedida
dols senyal de son amor;
sos dexebles son á taula
pera fer l' últim sopar,
quant los pasma sa paraula
de que 'ls vulla 'ls peus rentar.

(de   LA PASSIÓ   de    Jacint  .Verdaguer)

 

 

DAVANT   LA     SETMANA   SANTA

SEMBLA   ADIENT   AIXÒ:

Un fet singularíssim de la vida de Jesús,

narrat pels sinòptics a l'Hort de Getsemaní i,

per Joan, a l'explanada del Temple.

Jesús s'enfronta al misteri de la pròpia mort.

 

En la nostra literatura disposem del sentit poema de Maragall,

el Cant Espiritual,

amb els interrogants recòndits que suscita el sentit de la mort,

que posa en entredit la meravella de la vida.

L'autor es refia de Déu, finalment,

demanant-li que la mort li sia "una major naixença".

 

"CANT   ESPIRITUAL"

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I  quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

Joan  Maragall

 

 

 

MIRADA A BETÀNIA DE CAMÍ CAP A JERUSALEM

1.- Ja fa dies que veig a Jesús preocupat. Dissimula, no hi ha dubte. Però darrerament ha parlat de la destrucció de Jerusalem i ha expressat altres coses una mica misterioses, que presagien mals que semblen a prop. Per molt messies que sigui és un home, i segurament es deu sentir una mica deprimit. Voldria mostrar-li quant l’estimem, i que a mi em va alliberar del desastre de la meva vida… Oh, aquell aroma de nard, que tant estimo, sí… SÍ, és només per a Ell, passi el que passi.

2.- Quan el Mestre està cansat sempre ve a veure els seus amics de Betània. Ell, que sempre mira pels altres i viu de cara als altres, en aquesta casa i en aquesta família hi troba descans. Algunes vegades m’ho ha dit. És realment humà i li agrada escoltar, intercanviar punts de vista. Maria calla i reflexiona amb certa emoció. És natural, la va treure del naufragi. Marta segueix la conversa, mentre ho prepara tot; no para mai, i no es perd res. Realment Betània és un lloc molt especial per a Jesús.

3.- No sé què hi fem aquí. Estem entretinguts i perdent el temps. Ja seria hora que Jesús es decidís a dirigir la revolta contra els romans i tota aquesta gent que hi col·labora ni que en els fons els odia a mort. Forçaré la situació, el col·locaré en el punt sense retorn. O és el Messies Alliberador… o que el matin!

4.- Maria, què portes a les mans? Ho endevino, et conec i sé molt bé com ets. Em volen assassinar legalment. Vaig a la mort com està escrit i a renovar-ho tot. Gràcies, Maria, segurament et criticaran. Recordo aquell dinar de la teva conversió. El dia de Llum i Vida de Pasqua et retornaré aquesta bona acció d’avui i aquest ungüent de nard; i t’enviaré amb els deixebles cap a Galilea.

QUÈ HE FET PER CRIST, QUÈ FAIG PER CRIST, I QUÈ FARÉ PER ELL?

I ELL, QUÈ HA FET PER TOTS NOSALTRES?

 

 

IDENTIFICAT AMB LES VÍCTIMES

Ni el poder de Roma ni les autoritats del Temple podien tolerar la novetat de Jesús. La seva manera d'entendre i viure Déu era perillosa. No defensava l'imperi de Tiberi, cridava tots a cercar el regne de Déu i sa justícia. No l'importava rompre la llei del dissabte ni les tradicions religioses, només ocupat en aliviar el sofriment dels malalts i desnodrits de Galilea.

No li perdonen. S'identificava massa amb les víctimes innocents de l'Imperi i amb els oblidats per la religió del Temple. Executat sense pietat a una creu, revela ara en ell Déu, identificat per a sempre amb tots els innocents desheretats de la història. Llur crit s'uneix al crit de dolor del mateix Déu. En aquesta cara desfigurada del Crucificat s'ens revela un Déu sorprenent, que trenca les nostres imatges convencionals de Déu i posa en qüestió tota pràctica religiosa que vulgui donar culte oblidant el drama d'un món on segueixen crucificant els dèbils i indefensos.

Si Déu mor identificat amb les víctimes, la seva crucifixió es converteix en desafiament inquietant pels seguidors de Jesús. No podem separar Déu dels sofriment dels innocents. No podem adorar el Crucificat i viure d'esquena al sofriment de tants sers humans destroçats per la fam, guerres o misèria. Déu ens interpel·la des dels crucificats dels nostres dies. No està permès viure com a espectadors d'aquest sofriment immens, alimentant una ingènua il·lusió d'innocència. Ens hem de rebelar contra aqueixa cultura de l'oblid, que permet aïllar-nos dels crucificats desplaçant el sofriment injust que hi ha en el món cap allà, en “llunyania”, on tot clam, plor o gemec desapareix.

No podem tancar-nos en la nostra “societat del benestar”, i ignorar l'altra “societat del malestar”, en la qual milions de  sers humans neixen només per a extingir-se als pocs anys de vida sofrent. No és humà ni cristià instal·lar-nos en la seguretat i oblidar els qui només coneixen una vida insegura i amenaçada.

Quan els cristians alcem els ulls cap al rostre del Crucificat, contemplam l'amor insondable de Déu, entregat fins a la mort per la nostra salvació. Si mirem detingudament, descobrirem en aquest rostre el de tants altres crucificats que, de lluny o de prop, reclamen nostre amor solidari i compassiu.

José Antonio Pagola

 

 

CARREGAR-SE LA CREU

L'entregà perquè el crucificàssin.

El que ens fa cristians és seguir Jesús. Cap altra cosa. Aquest seguiment de Jesús no és una cosa teòria o abstracta. Vol dir seguir les seves petjades, comprometre'ns com ell a “humanitzar la vida”; viure així i contribuir, poc a poc, a fer realitat el seu projecte d'un món o regna Déu i sa justícia. Els seguidors de Jesús estem cridats a posar veritat on hi ha mentida, introduir justícia on hi ha abusos i crueltat amb els dèbils, reclamar compassió on hi ha indiferència i passivitat davant els que sofreixen. Això exigeix construir comunitats on es viu amb el projecte de Jesús, amb el seu esperit i les seves actituds.

Seguir a Jesús suposa, prest o terd, conflictes, problemes i sofriment. Cal estar disposats a carregar amb les reaccions i resistències dels qui, per un motiu o un altre, no cerquen un món més humà, així com el vol aquest Déu revelat en Jesús. Cerquen una altra cosa.

Els evangelis han conservat una cridada realista de Jesús als seus seguidors. Una imatge tan xocant només pot provenir d'ell: “Si qualcú vol venir darrera mi… es carregui la creu damunt les espatlles i em segueixi”. Jesús no engana. Per seguir-lo de veres, cal compartir el seu destí. Acabar com ell. Aqueixa serà la prova de seguiment fidel.

Seguir Jesús és tasca apassionant: difícil és imaginar una vida més digna i noble. Però té un preu. Per a seguir Jesús és important “fer”: fer un món més just i més humà; fer una Església més fidel a Jesús i més coherent amb l'evangeli. Tanmateix, és important “patir”: patir per un món més digne; patir per una Església més evangèlica.

Al final de sa vida, el teòleg K. Rahner escriví així: «Crec que ser cristià és la tasca més senzilla, la més simple i, a la vegada, aquella pesada “càrrega lleugera” de la qual parla l'evangeli. Quan un carrega amb ella, ella carrega amb un, i quan més temps viu un, més pesada i més lleugera arriba a ser. Al final sols roman el misteri. Però és el misteri de Jesús”.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

MIRADA A LA LLUM


 

És com una mena d’èxtasi el que vius en aquests moments. Ulls closos, insensibles al cos, la ment quasi en blanc i aquesta imaginació de les masses humanes. Multituds en els grans mercats. Multituds en els estadis esportius. Multituds a les manifestacions, en els grans magatzems, a les sortides dels espectacles. Gent, gent, gent arreu.

Et vas apropant a les persones, unes i altres, dones, homes, joves, en els metros, apretats, perquè tots hi volen trobar ni que sigui un petit espai. Al costat uns dels altres, tan propers i tan distants, tan semblants i tan diferents, tan preocupats o tan distrets… gent, multituds. Pocs molt grans, altres grans, adults, joves, masculins, femenins, homosexuals, trans. Cadascú amb la seva identitat, la seva història, els pares, la part de vida viscuda i els interrogants de futur. Per a ell, per a ella, la seva vida és única, i tant si hi pensa com si no, és temporal, com va tenir un inici va cap a una meta, i acabarà en la mort.

I tu… oh, tu, amic, amiga, conegut o desconegut, d’aquí o de fora, tu ets únic. Com estàs avui? Què vius? Què penses, Pau? Neguit, indiferència? Saps que ets estimat o més aviat penses que no? Com va tot plegat? Potser resulta que estàs content o potser tot el contrari. Vius en certa eufòria o amb indiferència, depressió o serenitat.

Ara estàs parat, esperant que canviï el color del semàfor. No m’agrada, el vermell. Espero el verd, i així podré caminar cap a l’altra banda. Penses, el roig indica prohibició, perill, risc inútil. El verd és el color de l’esperança, indica que pots, ja està, ara ja camines.

Saps, gràcies a la passió, la mort i la resurrecció de Jesús, el Senyor, a la nostra vida, personal i de tanta gent, el vermell ha donat pas a un color verd d’esperança, d’amor. Comencem a caminar cap a l’altra banda, cap a la novetat, cap al millor de nosaltres mateixos, cap a la transformació, cap al canvi… Caminem junts, en la llum que ens arriba de la Pasqua, cap a una nova i bella vida. LA VIDA

Esta entrada fue publicada en catequesis adolescents i joves, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.