DIUMENGE QUINT del Temps Ordinari
COMUNICACIONS:
– Les nostres Parròquies juntament amb les Comunitats Neocatecumenals organitzam un cicle de conferències per a adults. Se faran a la Parròquia de sant Pau els dilluns i dijous a les 20’30 h. i començaran aquest pròxim dilluns dia 6. Estan obertes a totes les persones que hi vulguin participar.
-Amb el lema «El món no necessita mes menjar sinó gent més compromesa» celebrarem, com cada any per aquestes dates, la Campanya contra la Fam en el món. Divendres dia 10 serà el dia del dejuni voluntari amb solidaritat amb totes les persones que no tenen res per menjar. I a les misses del pròxim cap de setmana, totes les col·lectes seran destinades a Mans Unides per ajudar a pal·liar el greu problema de la fam en el món. Avui podeu recollir els sobres.
Sortir a les perifèries
Jesús ens fa conèixer, amb dues imatges sorprenents i atrevides, el que pensa i espera dels seus seguidors. No mirar l’interès propi, el prestigi o el poder. Malgrat ser un grup petit dins l’immens Imperi Romà, han de ser la “sal” que necessita la terra i la “llum” que manca en el món.
“Vosaltres sou la sal de la terra”. Les persones senzilles de Galilea capten de seguida el llenguatge de Jesús. Tot el món sap que la sal serveix, sobretot, per donar gust al menjar i conservar els aliments que no es corrompin. De la mateixa manera, els deixebles de Jesús han de contribuir a que la gent trobi el gust a la vida no corrompuda.
“Vosaltres sou la llum del món”. Sense la llum del sol, el món queda a les fosques: no ens podem orientar,… no podem fruir de la vida dins l’obscuritat. Els deixebles de Jesús poden aportar la llum necessària per a orientar-nos, aprofundir en el sentit últim de l’existència i caminar amb esperança.
Ambdues metàfores coincideixen en l’ important: Aïllada dins un recipient, la sal no serveix per res. Només quan entra en contacte amb els aliments i es dissol en el menjar dóna gust al que mengem… El mateix per la llum. Tancada i amagada no il·lumina a ningú. Sols estant al mig de les fosques pot il·luminar i orientat. Una Església aïllada del món no és ni llum ni sal.
El Papa Francesc ha vist que l’Església viu tancada dins ella, paralitzada per les pors i massa allunyada dels problemes i sofriments per a poder donar gust a la vida moderna i oferir llum d’Evangeli. La seva reacció prompte i immediata: “Hem d’anar a les perifèries existencials”.
El Papa insisteix un pic i un altre: “M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer que una Església malalta per tancada i acomodada en les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acaba clausurada en un embolic d’obsessions i procediments”.
La crida de Francesc va per a tots els cristians: “No podem quedar-nos tranquils en espera passiva dins els temples”. “L’Evangeli ens convida sempre a córrer el risc de l’encontre amb el rostre de l’altre”. El Papa vol introduir dins l’Església el que ell diu la “cultura de l’encontre”. Està convençut de que “el que necessita avui l’Església és capacitat de curar ferides i donar calor als cors”.
S'ha tornat insípida, la nostra fe?
Diumenge V de durant l’any
Amb una pinzellada, no exempta d’un cert humor, Jesús va tenir l’ocurrència de definir els seus seguidors amb uns trets ben característics als que els cristians hi hem fet poca o nul·la atenció.
Jesús veu els seus deixebles com homes i dones que han de ser “sal de la terra”. És a dir: gent que posi sal a la vida.
“Vosaltres sou la sal de la terra” –ens diu Jesús–. Però si la sal es torna sosa, amb què la salaran?
Els especialistes ens han parlat dels diversos aspectes del simbolisme religiós de la sal, molt estès en el món antic.
La sal hi apareix com imatge del que purifica
–del que dona gust i sabor
–el que conserva els aliments que ens nodreixen.
Ben segur que la gent senzilla, que escoltava Jesús, captaven el simbolisme de la sal i entenien que l’evangeli pot posar en la vida de l’home un sabor i una gràcia desconeguts.
Harvey Cox ha dit que l’home occidental: “ha ganado todo el mundo pero ha perdido su alma. Ha comprado prosperidad al precio de un vertiginoso empobrecimiento de sus elementos vitales.”
El tedi
L’avorriment
L’absència de sentit de la vida amenacen a molts i a moltes.
Les arrels d’aquest fenomen són complexos.
La societat industrial ens ha fet
–més laboriosos
–més metòdics i organitzats
Però també
–menys festius
–menys lúdics
–menys imaginatius.
Els anàlisis dels observadors ens diuen que
–el talant festiu
–la tendresa
–la fantasia
–la creativitat
–el goig del jugar i del compartir
estan en una situació lamentable.
Estem en una mena d’anèmia de vida interior que ens impedeix experimentar i viure la vida de cada nou moment d’una manera més intensa, més alegre, més fecunda, més participada, més fraternal.
A on es troba la sal dels creients?
A on hi ha creients amb capacitat de contagiar entusiasme als altres?
Voleu dir que la nostra fe no ha esdevingut insípida?
Hem de redescobrir que la fe és sal que ens pot assaborir i que ens pot fer viure d’una manera nova tot plegat
–la convivència i la solitud
–l’alegria i la tristesa
–el treball i la festa
–la vida i la mort.
Ho hem redescobert, nosaltres, això?
L’evangeli, per tant, no és un missatge de renúncies i de penalitats.
I, encara menys, no és una crida a portar una vida ingrata, desagradable i sense els al·licients que Déu mateix ha posat en aquest món i en aquesta existència.
Ara bé: el més important que hi ha en aquest evangeli està en què allò de positiu i bonic de la vida no se’ns regalarà, sinó que hem de facilitar-ho nosaltres als que ens envolten.
Però, com fer-ho això?
No a base de sermons, ordres, prohibicions, amenaces.
Jesús no vol res de tot això.
El que Jesús vol és:
que visquem de tal manera, que el nostre comportament sigui de tal naturalesa que la gent, les persones, en veure’ns
–se sentin millor
–se sentin feliços
–se sentin amb ganes de tenir fe en Déu
–que es produeixi un autèntic i saludable contagi.
Però, com és lògic, això no s’aconsegueix sinó a base de dues realitats fonamentals.
–Primera: una gran humanitat: saber i voler sintonitzar amb els altres, posar-se a la seva pell.
–Segona: una profunda espiritualitat, és a dir: mantenir la millor relació personal amb Déu cada dia i a cada nou instant.
Vet aquí les dues fonts d’energia que donen vida.
I una vida abundosa i feliç.
Ho hem descobert, això, nosaltres?
Realment, ho practiquem?
Què és el que de debò pot convèncer?
No és, ni serà la força dels arguments.
El que sedueix i convenç és la força de la vida, el testimoniatge explícit i continuat i permanent.
Com és el nostre testimoniatge?
************
