LES MISSES ES DIRAN COM ELS DIUMENGES
MAL PROGRAMATS
Tots experimentem que la vida està sembrada de problemes i conflictes que en qualsevol moment ens poden fer sofrir. Però, malgrat tot, podem dir que la “felicitat interior” és un dels millors indicadors per a saber si una persona està encertant en l'art difícil de viure. Es podria inclús afirmar que la vertadera felicitat no és sinó la vida mateixa quan està viscuda amb encert i plenitud.
El nostre problema rau en que la societat actual ens programa per a cercar la felicitat per camins equivocats que inevitablement ens menaran a viure de manera desgraciada. Una instrucció errònia diu així: “Si no tens èxit, no vals”. Per a assolir l'aprobació dels altres i, inclús, la pròpia estima cal triumfar.
La persona programada així, dificilment serà feliç: Necessitarà tenir èxit en totes les seves empreses, petites i grosses. Quan fracassi, sofrirà de manera indeguda.. Augmentarà la seva agressivitat contra la societat i contra la mateixa vida.
Aquesta persona romandrà, en gran part, incapacitada per a descobrir que ella val per ella mateixa, pel que és, malgrat no tengui èxits personals.
La segona equivocació és aquesta: “Si vols tenir èxit, has de valer més que els altres”. Ser sempre més que els altres, sobresortir, dominar.
Una persona així programada, sofrirà. Viurà sempre envejant els qui han tingut més èxit, els qui tenen més alt nivell de vida, els de posició més brillant. Dins el seu cor creixerà fàcilment la insatisfacció, l'enveja amagada, el resentiment. No sabrà gaudir del que és i del que té. Viurà mirant sempre de reüll els altres. Així, no es pot ser feliç.
Una altra consigna equivocada: “Si no respons a les expectatives, no pot ser feliç”. Has de respondre al que la societat espera de tu, t'has d'ajustar als esquemes. Si no entres per la porta que van tots, et pots perdre.
La persona programada s'espenya inevitablement. Acaba per no conéixer-se a ella mateixa ni viu la pròpia vida. Només cerca el que cerca tothom, si bé no sap exactament per què ni per a què.
Les Benaurances ens conviden a demanar-nos si tenim o no la vida ben plantejada., i ens urgeixen a eliminar programacions equivocades.
¿ Què passaria dins la meva vida si encertara a viure amb cor senzill, sense afanys de possessió, amb més netedat interior, més atenció als que sofreixen, amb confiança més gran en un Déu que m'estima de manera incondicional ?
Per aquí va el programa que ens marquen les Benaurances de Jesús.
José Antonio Pagola
**********************
ALS FIDELS DIFUNTS
EN LES MANS DE DÉU
Avui no sabem què fer amb la mort. A voltes, l'únic que fem és ignorar i no parlar-ne. Oblidar com més prest millor aquest fet trist, complir els tràmits religiosos o civils necessaris i tornar a la vida de cada dia.
Però, prest o tard, la mort visita les nostres llars, ens pren essers estimats. ¿ Com reaccionar llavors davant aqueixa mort que ens pren per a sempre la mare ? ¿Quina actitud davant aquell espòs que ens diu adéu ? ¿ Què fer davant el buit que deixen amics i amigues ?
La mort és una porta que traspassa cada persona en solitari. Un cop la porta tancada, el mort s'amaga per a sempre: No sabem què ha estat d'ell. Aquest esser estimat i proper s'ens perd ara en el misteri insondable de Déu. ¿ Com relacionar-nos amb ell ?
Els seguidors de Jesús no assistim al fet de la mort de forma passiva. Confiant en Crist ressuscitat, l'acompanyem amb el nostre amor i la nostra pregària aquest misterios encontre amb Déu. En la litúrgia cristiana no hi desolació, rebeldia o deseperança. Una pregària de confiança: “Pare de bondat, a les teves mans confiem la vida de l'esser estimat”.
“Et seguim estimant, però no sabem com trobar-nos amb tu ni què fer per a tu. La nostra fe és dèbil i no sabem resar bé. Però et confiem a l'amor de Déu, en les seves mans et deixem…
