COMUNICACIONS:
AVISOS 13-14 AGOST
Dilluns és la festa de la Mare de Déu Assumpta.
– Les misses a totes les Parròquies seran com els diumenges.
– A la Parròquia dels Dolors hi ha el llit de la Mare de Déu morta, la qual podeu passar a venerar fins dimarts dia 16.
**********
DIUMENGE XXº del Temps Ordinari
DIUMENGE VINTÈ
L'evangeli d'avui és d'aquells que, en un primer moment, ens deixa desconcertats. Sempre diem que Jesús és benèvol i humil de cor, que vol la pau, que vol la unió , que vol que tots siguem germans.
I avui, Ell mateix ens assegura que ha vingut a calar foc i a portar la divisió. I amb quina força ho diu! Amb apassionament diríem.
Com entenc jo aquestes paraules de Jesús? Quan les escolto, sento també néixer divisió dintre del meu cor? Com reacciono?
Evidentment, Jesús desitja que els homes siguem capaços de viure en pau, sentint-nos germans. Precisament per aconseguir tot això, Ell va donar la vida i ens va deixar el manament d'estimar-nos els uns als altres.
Però no confonguem les coses: hi pot haver una pau i una unió falses, no volgudes per Jesús. Ell no vol una pau mandrosa: la pau dels qui s'instal·len en la vida còmoda de la mediocritat. Jesús no vol una pau que sigui fruit de l'evasió de responsabilitats.
Si, per evitar-nos problemes i complicacions, no protestéssim contra la mentida, contra l'abús dels dèbils, contra la injustícia, llavors, tal vegada no crearíem crispacions. Potser no. Però sols seria una pau i unió aparents , falses. Certament no seria la pau i la unió que vol Jesús, l'única que és sòlida, ferma, autèntica: l'única capaç de construir un món solidari, el Regne de Déu.
M'esforço per construir aquesta pau? O prefereixo callar per evitar-me complicacions?
Si fos així, no ens queixem perquè els governants, o qui sigui, contemplen passivament el que passa en tants llocs de la nostra societat i del nostre món. Nosaltres, estaríem fent el mateix.
Hem de reconèixer que, sovint, som bastant incoherents. Nosaltres parlem molt, però potser en la pràctica, sols aspirem a un cristianisme "light" que s'evadeix de prendre compromisos. Però això no soluciona res.
No és això el que vol Jesús. Ell ens ha dit, d'una manera molt gràfica, que dins d'una mateixa casa n'hi haurà cinc de dividits: "Tres contra dos i dos contra tres".
Vol que entenguem que construir la seva pau, és a dir, acceptar l'evangeli amb totes les seves conseqüències, té un preu.
Si, seguint l'evangeli, jo prenc certes decisions, pot passar que no hi estiguin d'acord algunes de les persones que m'envolten. I llavors, es podrà crear a prop meu un clima hostil. Poc amistós.
Això pot passar, per exemple, si rebutjo de participar en un negoci "brut", o si em poso al costat d'una persona que es tractada injustament. O, també, si dono gratuïtament una part del meu temps, o si renuncio a la venjança, o em nego a avortar… Em diran que sóc estúpid, babau…
Però és aquesta l'actitud que ens demana Jesús: no que siguem violents o destructors, sinó que defensem els valors de l'evangeli. I que ho fem amb tanta fermesa, que no ens fem enrere, encara que hi hagi prop nostre persones que no ho entenguin.
Ser cristià és acceptar que el valor màxim de la vida, aquell que està per damunt de tots, és Jesús, el seu Evangeli.
És aquest el meu estil de viure? ÉS aquesta la meva fermesa? Quin és, per a mi, el valor màxim, aquell que tinc per irrenunciable?
Finalment, Jesús també ens ha dit que venia "a calar foc a la terra". El foc a la Bíblia, és un dels signes de Déu. És aquest foc el que Jesús ve a propagar: del foc de Déu. No és un foc destructor com aquell que crema boscos, sinó un foc purificador que neix de l'amor que ens té.
A través de la Paraula de Jesús i del seu Esperit, es va destruint el mal que hi ha en nosaltres i es va purificant els nostres cors.
I un cor purificat, és un cor que estima. I és també l'única capaç de viure i d'irradiar la pau de Jesús: la verdadera pau.
Preguntem-nos si deixem obrar el Senyor en el nostre cor: si ens deixem purificar pel seu foc. Com canviaríem!
Reflexionem-hi.
Lluís Armengol sj
Calar foc…
No són pocs els cristians que, com si haguessin posat arrels en una situació de benestar, pensen en el cristianisme com una religió que, fort i no et moguis, ha de tenir cura de mantenir la llei i l’ordre establert.
Per això, sona a estrany escoltar en boca de Jesús dites que conviden, no a l’immobilisme i conservadorisme, sinó a la transformació profunda i radical de la societat: “He vingut a calar foc en el món i bé n’haja si estigués ja cremant… ¿Penseu que he vingut a dur pau al món? No, més tost divisió”.
No resulta fàcil veure Jesús com el que duu foc destinat a destruir tanta mentida, violència i injustícia. Un Esperit capaç de transformar el món, de manera radical, fins i tot enfrontant i dividint les persones.
El creient en Jesús no és un persona fatalista que es resigna davant la situació, cercant part damunt de tot, tranquil·litat i pau falsa. No és un immobilista que justifica l’actual ordre de coses, sense fer res amb ànim creador i solidari per un món millor. Tampoc és un rebel que, mogut per ressentiment, ho tira tot per avall per a assolir ell mateix el lloc d’aquells als quals ha tirat per avall…
Qui ha entès Jesús actua mogut per la passió i aspiració de participar i col·laborar en un canvi total. El cristià vertader porta la “revolució” dins el seu cor. Una revolució que no és “cop d’estat”, canvi qualsevol de govern, insurrecció o relleu polític, sinó recerca d’una societat més justa.
L’ordre que, freqüentment defensem, és més tost un desordre… No hem assolit encara donar de menjar a tots els qui passen fam, ni garantir a cada persona els seus drets…. ni tan sols eliminar les guerres o destruir les armes nuclears…
Necessitem una revolució més profunda que les revolucions econòmiques. Una revolució que transformi les consciències dels homes i dels pobles. H. Marcuse va escriure que necessitem un món “en el qual la competència, la lluita dels individus uns contra els altres, l’engany, la crueltat i la massacre ja no tinguin raó de ser”.
Qui segueix Jesús, viu cercant ardentment que el foc encès per ell cremi cada cop més en aquest món. Però, abans tot, s’exigeix a ell mateix una transformació radical: “només es demana als cristians que siguin autèntics. Aquesta és la vertadera revolució” (E. Mounier).
José Antonio Pagola
Es planifica tot, però s’oblida l’essencial.
Diumenge XX de durant l’any
Amb Jesús no hi ha manera de confondre’s ni d’equivocar-se.
La seva paraula viva i penetrant
la frescor de les seves imatges i paràboles
el seu llenguatge concret, imprevisible no enganyen.
A Jesús li encanta viure i fer viure.
La seva passió és la vida: la vida íntegra, poderosa, sana, la vida viscuda en la seva màxima intensitat.
Jo sóc la vida, ens diu. Jo he vingut a portar foc a la terra. He vingut perquè tinguin vida i la tinguin abundosament.
Jesús capta la vida des de les seves mateixes arrels.
La seva mirada no està obsessionada per l’èxit, l’útil, el raonable, el convencional.
Quan se sent Déu com a Pare i als altres com a germans, canvia la visió de la realitat.
El primer és la vida feliç de tothom per damunt de creences, costums, lleis.
Per això, Jesús no s’embolica en teories abstractes ni s’ajusta a temes reclosos.
La seva paraula desvetlla el millor que hi ha en cadascú.
Sabem que té tota la raó quan crida a viure l’amor sense restriccions. Jesús convida a transgredir cap enlaire els sistemes religiosos i socials.
Cada cop més. Cada cop millor. El seu missatge ens sacseja, ens impacta, ens transforma.
Els seus contemporanis capten en Ell una realitat diferent.
Jesús no va ser primàriament cap mestre de cap credo verdader ni de cap moral recta.
Més aviat va ser mestre d’un estil de vida nou, d’un camí en continua transformació.
Les societats modernes segueixen desenvolupant cegament una vida molt racionalitzada i organitzada, però gairebé sempre privada de veritable amor.
Manen el diner i el fet de competir, hem de ser pragmàtics.
No hi ha lloc per a la intel·ligència del cor. Cal ajustar-se a les lleis del mercat.
Es planifica tot, però s’oblida l’essencial: les necessitats més fondes i entranyables de la persona humana.
El món actual necessita orientació. Les ideologies no donen vida.
I el que avui més necessitem és: una renovada confiança per a transformar la vida i fer-la més humana.
Les religions estan en crisi, però Jesús segueix viu.
Jesús és l’únic home de tota l’Antiguitat que no ha estat enxiquit pel progrés.
Com a creients i com a ciutadans hem de reaccionar.
Reflexionem seriosament cap a on.
Quin és el projecte de l’evangeli?
És el projecte de la humanització basada sobre els dos pilars bàsics de l’amor i de la llibertat.
La majoria de vegades, aquest projecte costa
–sang
–suor
–i llàgrimes. Però val la pena.
N’estem convençuts, nosaltres, d’això?
Estem disposats a arriscar-nos-hi?
