* * * 

COMUNICACIONS:

CELEBRACIÓ   DEL   SAGRAMENT   DEL   PERDÓ:

–  Dimarts,    dia   20  :  PARRÒQUIA   DELS   DOLORS,  20'00 h.

–  Dimecres,  dia   21 :  PARRÒQUIA   DE   SANT   PAU,  19'30 h.

–  Dijous,       dia    22 :  PARRÒQUIA  DE   CRIST   REI,  19'00 h.

* * * * 

QUINT   DIUMENGE   DE   QUARESMA

Jr 31,31-34
He 5,7-9
Jn 12,20-33

L'evangeli d'avui enllaça dues sagues que constitueixen el fil d'embastar de totes les narracions evangèliques. Una és la saga del pa, des de la llavor sembrada pel Pare fins el pa "entregat per vosaltres". El gra de blat és la llavor que és la Paraula. Ja existia al principi, i per ella tot ha vingut a l'existència. Ha plantat la tenda entre nosaltres i dóna fruit a desdir, el 30, el 60 o el 100. N'haurà de menjar tothom, servit pels deixebles. Pa no contaminat de llevats traïdors, pa que nodreix 5.000 homes sense comptar dones ni criatures. El pa baixat del cel que, qui en mengi, tindrà vida eterna. Pa solidari, en fi, que és el cos de Jesús entregat a la humanitat.

 

L'altra saga tracta de la serp antiga del paradís i de les serps verinoses del desert. La saga tèrbola de la desobediència i del pecat, de l'escàndol i de l'agulló de la mort. Saga que desencadena tot un camí de baixada a l'infern essent, a la vegada, rescat de l'ovella perduda i perdó del fill pròdig, de glòria divina i de salvació humana. L'elevació de l'estendard sanador de la serp en el desert, la mort mirada fit a fit en Jesús enlairat a la creu, glorifica l'amor del Pare i la mort perd el seu fibló. De la creu penja l'INRI trilingüe: Jesús de Natzaret, el rei dels jueus. Braços oberts barrant el pas: "Del rei en sota, ningú".
Les dues sagues s'unifiquen en un fet singularíssim de la vida de Jesús, narrat pels sinòptics a l'Hort de Getsemaní i, per Joan, a l'explanada del Temple. Jesús s'enfronta al misteri de la pròpia mort.

 

En la nostra literatura disposem del sentit poema de Maragall, el Cant Espiritual, amb els interrogants recòndits que suscita el sentit de la mort, que posa en entredit la meravella de la vida. L'autor es refia de Déu, finalment, demanant-li que la mort li sia "una major naixença".

 

Jesús de cara als deixebles ha anat insistint en la necessitat de passar pels oprobis, les humiliacions i les injúries de part dels pecadors i les autoritats i, fins i tot, la mort. Els diu, però, que la mort no serà la darrera paraula de part del Pare.

 

En Joan són Nicodem, les autoritats i les multituds, les avisades que el Fill de l'Home ha de ser enlairat, com Moisès enlairà la serp (Jn 3,14) i, amb això, coneixeran que ell és (Jn 8,28) i atraurà tothom cap a ell (Jn 12,32).

 

En el text d'avui Jesús reflexiona i s'expressa sobre la pròpia mort. Ha arribat l'hora! En els sinòptics voldria evadir-la, però opta per la voluntat del Pare. En Joan ja hi és de ple en l'hora i vol passar-la amb fidelitat, veient-ne el sentit. L'angoixa és màxima. Cau a terra. És com la mort de la llavor. Prega perquè tot sigui a glòria del Pare. Demana que la mort no sigui la destrossa de la seva missió i, anant molt més enllà que el poeta, veu en la seva mort enlairada l'atracció universal: Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.

A quinze dies de la Pasqua, el diumenge que abans en dèiem de Passió, al marge de preparacions penitencials i baptismals la litúrgia ens endinsa de cop en els sentiments de Jesús sobre la seva mort, que contemplarem aquests dies sants.

Santiago Thió, sj.

 

Confiança absoluta

 

Passem la nostra vida, en general, de manera prou superficial. No gosem entrar dins nosaltres mateixos. Ens fa por mirar dins el nostre interior. ¿ Qui és aqueix esser estrany que és dintre meu, ple de pors i interrogants, amb fam de felicitat i fart de problemes, sempre en recerca i sempre insatisfet ?

¿ Quina postura adoptar quan contemplem en nosaltres aqueixa mescla estranya de noblesa i misèria, grandesa i petitesa, finitat i infinitud ? Entenem el desconcert de sant Agustí, qui, qüestionat per al mort d'un amic, s'atura a reflexionar sobre la vida: “M'he convertit en un gran enigme per a mi mateix”.

Postura possible: resignació. És conformar-nos amb el que som. Instal·lar-nos en la nostra vida petita de   cada dia i acceptar la nostra finitat. Per fer això, acallar tota remor de transcendència. Tancar els ulls a tota signe que convidi a mirar l'infinit. Romandre sords a tota crida provinent del Misteri.

Una altra actitud possible davant la cruïlla de la vida: La confiança absoluta. Acceptar dins la nostra vida la presència salvadora del Misteri. Obrir-nos a ell des del més pregó del nostre esser. Acollir Déu com arrel i destí del nostre ser. Creure en la salvació que s'ens ofereix.

Només des d'aquesta confiança plena en Déu Salvador s'entenen les desconcertants paraules de Jesús: “Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna”.

Decisiu és obrir-nos confiadament al Misteri de Déu que és Amor i Bondat insondables. Reconéixer i acceptar que som essers “gravitant al voltant de Déu, nostre Pare. Com deia Paul Tillich, “acceptar ser acceptats per ell”.

Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol…

Trobem poques frases tan desafiants com aquestes paraules que recullen una convicció de Jesús: “Us dic amb tota veritat que si el gra de blat quan cau a terra, no mor , queda sol, però si mor dóna molt de fruit”.

La idea de Jesús és clara. Amb la vida passa el mateix que amb el gra de blat, que ha de morir per alliberar energia i produir un dia fruit. Si “no mor”, queda sol damunt el terreny. Al contrari, si “mor” es torna alçar en nous grans i nova vida.

Amb aquest llenguatge gràfic i enèrgic, Jesús dóna a entendre que la seva mort no és un fracàs sinó vida fecunda, i, al mateix temps, convida als seus seguidors a viure segons aquesta paradoxa: per donar vida és necessari “morir”. No es pot engendrar sense donar. No és possible ajudar a viure sense “desviure's pels altres. Ningú, aferrat al propi benestar, contribueix a un món més just i humà. Ningú treballa pel regne de Déu i sa justícia, si no està disposat a agafar riscs i rebuigs, conflictes i persecucions com Jesús.

Ens passem la vida provant defugir sofriments i problemes. La cultura del benestar ens porta a organitzar-nos de la manera més còmoda i plaent. És l'ideal suprem. Tanmateix, hi ha sofriments i renúncies que cal assolir si volem que la nostra vida sigui fecunda i creativa. L'hedonisme no és cap força mobilitzadora; l'obsessió pel propi benerstar empetiteix les persones.

Ens avesem a viure tancant els ulls al sofriment dels altres. Sembla sensat i assenyat per a ser felices. És un error. Defugirem problemes i disgusts, però el nostre benestar serà buit, avorrit i estèril, la nostra religió serà trista i egoista.  

Mentre, els oprimits i afligits demanaran si troba ressò el seu dolor.

 

 

 

 

 

 

Cinquè Diumenge de Quaresma.

 "Ens estem acostumant a viure-ho tot tancant els ulls als sofriments dels altres"

 

A l’Evangeli hi ha frases radicals i desafiants però poques com aquesta: “Us asseguro que si el gra de blat no cau a terra i mor, queda infecund; però si mor, dóna molt de fruit.”

La idea de Jesús és prou clara.
Amb la vida passa el mateix que amb el gra de blat: ha de morir per alliberar tota la seva energia i produir un dia fruit.
Si no mor, resta sol a terra.
Si mor, torna a alçar-se portant nous grans i nova vida.

Amb aquest llenguatge tan gràfic i ple de força, Jesús deixa entreveure que la seva mort, lluny de ser un fracàs, serà precisament la que donarà fecunditat a tota la seva vida.

Però, al mateix temps, convida als seus seguidors a viure segons aquesta mateixa llei paradoxal: per donar vida és necessari morir.
No es pot engendrar vida sense donar la pròpia.

No és possible ajudar a viure si hom no està disposat a desviure’s pels altres.
Ningú contribueix eficaçment a un món més just i més humà vivint enganxat i esclau dels seu propi benestar egoista.

Ningú treballa seriosament pel Regne de Déu i la seva justícia si no està disposat a assumir
-els riscs

 

-els refusos

-la conflictivitat

-i persecució que va patir Jesús.

Ens passem la vida tractant d’evitar problemes i sofrences.
La cultura del benestar ens empeny a organitzar-nos de la manera més còmode i plaent. És l’ideal suprem.

Però hi ha sofriments i renúncies que és necessari assumir si volem que la nostra vida sigui creativa i fecunda.

Ens estem acostumant a viure-ho tot tancant els ulls als sofriments dels altres. Sembla el més intel·ligent i sensat per esdevenir feliços. Però és un greu error.

Perquè el nostre benestar serà cada cop més buit
més avorrit

més estèril.
La nostra religió serà cada cop més trista i egoista.

I, mentrestant, els oprimits i els afligits volen saber si hi ha algú que s’interessi pel seu dolor i que tingui la bona voluntat de compartir-lo i d’alleugerir-lo.

Mai no insistirem prou en el fet de què Déu Pare no vol que els seus fills pateixin.

Cal insistir en això perquè s’ha insistit massa en el déu vampir que necessita sang i dolor i mort per perdonar els seus fills.

A vegades, diem de Déu coses que no les diríem de cap persona decent, com assegurava Toni de Mello.

 

 

 

 

http://www.bisbatdemallorca.com/publicacions/full/03/11-FULL-%2818-MARC-2018%29.pdf