Explorar límits

Hi ha vegades que naveguem per aigües cristal·lines, ens llancem emocionats als nostres somnis, i inesperadament alguna cosa trenca l’escena, ens deixa al marge, no trobem més lloc per on avançar. I ens preguntem, per què? El temps de Quaresma ens situa al costat dels qui troben aquests trencaments, límits, esquerdissos i ferides que no els permeten anar més enllà. “Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar” (Mt 11,28).

Desitgem realment que la Quaresma passi per nosaltres? Està plena de reptes, si ens la prenem seriosament! Una aventura interior d’intrepidesa, valentia, on fa falta explorar els límits de tot allò que durant l’any, per deixadesa, senzillament guardem al calaix: una disputa que ha creat una barrera amb una part de la família, una malaltia que em deixa més delicat del que em pensava, una manera de ser que per manca de cura em fa tenir el caràcter insuportable, un accident a algú proper que em lliga els moviments… Situacions que em bloquegen per anar més enllà, em són límits. Ara és el moment de saltar a l’abordatge i posar-ho sobre la taula!

 

* * * * * * 

COMUNICACIONS:

AVISOS 11-12 MARÇ

 

– Dimarts dia 13, a les 20’30 h. en el saló parroquial de Can Vallespir hi haurà la presentació del Programa de la pròxima Setmana Santa.

              Es comptarà amb la presència del bisbe Sebastià

 

– Divendres dia 16 hi haurà l’exercici del Via-crucis 

                  –   Parròquia de Crist Rei; serà a les 19’00 h.

 

–  Dissabte que ve, dia 17 la Confraria de la Mare de Déu de l’Esperança en la Resurrecció:

          Missa anual :   es pregarà pels difunts de la Confraria. Serà a la missa de les 19’30 h.

 

–   El pròxim cap de setmana celebrarem el Dia del Seminari.

                        Pregàrem per les vocacions i   la col·lecta   serà  per   aquest  fi.

 

 

–  Diumenge dia 18 es trobaran a la nostra ciutat els nins i nines de tota la diòcesi que fan Catequesi en família

                   (amb els seus pares i catequistes. Es comptarà amb la presència del bisbe Sebastià Taltavull.)

* * * * * * 

 

 

Quart diumenge – Quaresma

2Cr 36,14-16.19-23

Ef 2,4-10

Jn 3,14-21

 

Foscors
El primer diumenge de quaresma vam contemplar Jesús al desert, com a hometemptat pel diable. En el segon diumenge el vam contemplar a la muntanyacom a Fill molt estimat per Déu, el seu Pare. El darrer diumenge el vam veure en el temple de Jerusalem proclamant-se com l’autèntic temple de Déu.

Avui Jesús en una conversa a la foscor de la nit, amb Nicodem ple de foscors i dubtes en la seva ment i en el seu cor. I al llarg d’ aquesta conversa nocturna fem un salt, i Jesús ens fa contemplar-lo tot projectant-se enlairat a la creu, evocant la figura del llibre de l’èxode de la serp de bronze, també enlairada en mig del desert tot guarint les ferides de tots el que la miraven.

I la conversa entre Jesús i Nicodem esdevé lluminosa en aquella foscor de la nit i en aquella foscor de la ment i el cor de fariseu.

 

Mirada
La mirada a Jesús enlairat a la creu guareix i dona vida. No per un efecte d’una una mirada freda o encuriosida, ni per una mena de força màgica. La mirada a Jesús enlairat a la creu ha de ser una mirada que surt del cor, d’aquell que descobreix, que a la creu li ha portat tot un procés d’entrega amorosa a la missió del Pare en benefici de la humanitat.

 

Jesús mateix ho expressarà: “Déu estima tant el món, que ha donat els seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna”. L’amor de Déu a tots els homes i dones, a tots nosaltres, és tan gran que ha volgut identificar-se amb nosaltres, fent-se carn de la nostra carn, ossos dels nostres ossos.

 

Perdó
Per tant, la força guaridora ve de la força de l’amor de Déu. Transmet la vida d’amor de Déu. Jesús enlairat a la creu és, és per a nosaltres, la manifestació més clara de l’amor de Déu. A la creu hi ha l’amor que nosaltres, pel nostre egoisme, no vam voler veure, ni rebre ni viure. I aquest és el nostre pecat. Però l’amor de l’enlairat no deixa mai de ser ben viu. Per això el seu perdó està sempre a disposició de la mirada penedida del pecador.

Vida
Però la mirada a l’enlairat no solament perdona, sinó que dona vida, i vida per sempre. Per això sant Pau ha fet aquella afirmació tan rotunda i clara: “És per gracia que Déu ens ha salvat”. Amb Jesucrist ja hem ressuscitat! Assolir la vida eterna – segueix dient-nos san Pau- no és fruit de les nostres obres, sinó que és un do de Déu. El gran regal de Déu que, des de sempre, ens té preparat, i que Jesús, el fill de Déu encarnat ens ha vingut a prometre i mostrar, paradoxalment, a  la creu, des de la creu i per la creu. De la creu surt la llum que dissipa les nostres foscors i que ens fa descobrir el gran amor de Déu.
Mirem, doncs, amb els ulls del cor i amb els ulls de la fe l’enlairat, perquè ens comuniqui el seu amor que perdona, i dona vida per sempre, vida de ressuscitats.
Celebrem-ho ara a l’eucaristia!

 

  

 

ACOSTAR-NOS A LA LLUM

 

I no s'acosta a la llum.

Pot semblar pessimista, però el cert és que les persones som capaços de viure anys sense tenir ni idea del que passa dins nosaltres. Podem viure dia rera dia sense voler veure que de veres mou la nostra vida i que és el qui dins nostre agafa realment les decisions.

No és manca d'intel·ligència. El que passa és que, de manera més o manco conscient, intuïm que amb més llum tindriem que canviar. Un pic i un altre sembla que es compleixen aquelles paraules de Jesús: “Qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar a la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres”. Ens fa por veure'ns com som. Ens sentim malament quan la llum entra en la nostra vida. Ens estimem més no veure-hi i quedar amb enganys i il·lusions.

El més greu és estar cec i creure veure-ho tot amb claretat i realisme. Fàcil és llavors viure sense conéixer-se ni demanar-se: “Qui som jo?”. Creure ingenuament que som aqueixa imatge superficial que tinc de jo mateix, feta de records, experiències, pors i desitjos.

És bo de fer creure que la realitat és com jo la veig, sense adonar-me que el món exterior és, en gran part, un reflexe del món interior que visc i dels desitjos i interessos que tinc. Fàcil és avesar-nos a tractar no amb persones reials sinó amb les imatges i etiquetes que d'elles m'he fet.

En voler transformar la nostra vida i orientar les nostres passes per camins més nobles, decisiu no és l'esforç per canviar. El primer és obrir els ulls. Demanar-nos que cerquem en la vida. Quins interessos mouen nostra existència. Descobrir el motiu últim del viure diari.

Facem-nos, seriosament, aquesta pregunta: ¿ Per què fuig de mi mateix i de Déu ? ¿ Per què m'estim més viure enganyat sense cercar la llum ?

Escoltem les paraules de Jesús: “Els que viuen d'acord amb la veritat, sí que cerquen la plena llum, i que tothom vegi que fan, ja que ho fan segons Déu”

 

 

 

 

 

"Déu ens convida a la confiança i a l’esperança no a les pors i a les temences"

 

Com a creients que som i que volem ser hem de començar dient que Déu estima el món sencer no només aquelles comunitats a les que ha arribat el missatge de Jesús.

Déu estima tot el gènere humà, no únicament a l’Església.

Déu no és propietat exclusiva dels que ens diem cristians.

Déu no ha de ser acaparat per cap religió. Per això no pot cabre

-en cap catedral

-en cap mesquita

-en cap sinagoga.

Déu habita en tot ésser humà acompanyant cada persona en les seves alegries i desgràcies.

Jesús el veia cada matí fent sortir el sol sobre bons i dolents.

Déu no sap, ni vol, ni pot fer altra cosa que estimar.

Per això diu l’evangeli que ha enviat el Seu Fill no per condemnar el món sinó perquè se salvi per mitjà d’Ell.

Déu estima el cos tant com l’ànima, el sexe tant com la intel·ligència.

Déu vol que la humanitat sencera gaudeixi de la seva creació…..

Aquest Déu

-pateix en la carn dels famolencs i humiliats de la terra

-està en els oprimits defensant llur dignitat

-està amb els que lluiten contra l’opressió animant llurs esforços

-està sempre en nosaltres per a buscar i salvar el que nosaltres fem malbé.

Déu és així.

El nostre error més greu seria oblidar-ho.

De què serveixen els discursos dels

-teòlegs

-moralistes

-predicadors

-i catequistes si no fan la vida més bella i més lluminosa recordant que el món està embolcallat, pels quatre costats, per l’amor de Déu.

Déu ens convida a la confiança i a l’esperança no a les pors i a les temences.

Perquè Déu és Déu de vius, no pas de morts.

Déu de salvats no pas de condemnats.

Ho tenim ben clar, això?